Els amics que millor em coneixen saben que jo (parodiant una expressió de la cèlebre revista satírica de la nostra jovenesa “La Codorniz”) ni sóc religiós ni sóc ateu, sinó tot el contrari. Aquí, però, no és que vulgui desgranar aquest tema. És una cosa molt privada i de cap interés per altra gent. Allò que vull subratllar és el gran encís de la festa de Nadal que amara a tothom, sigui o no sigui religiós, cregui o no cregui en dogmes establerts o imposats des de fa segles. És la gran tendresa que ens ve de l’infant del pessebre, que tant contrasta amb la crueltat, la indiferència i les injustícies flagrants que massa sovint ens fan desesperar d’aquest món.
L’infant del pessebre, si no s’es mesell ni salvatge, desperta en nosaltres allò de millor que hi ha dins de cadascú i per un moment, en el que sembla que el temps s’aturi, agermana a tots aquells que tant desitjarien un món sense odis mortals, sense baixes rancúnies, sense egoïsmes criminals. Això no vol dir pas que separem els dos nivells, el de l’ideal nadalenc i el de la realitat diària, sinó que fem un punt d’atur i intentem veure de com, dins nostre, el primer pot influenciar la segona. No cregueu, però, que ara us amargaré el dia amb profundes reflexions filosòfiques que no m’escauen i que quedarien coixes per tot arreu. Només voldria intentar descriure -ho aconsegueixi o no- com voldria que aquest esperit, aquesta pau de Nadal, tinguessin una traducció directa en algun aspecte dels moments que estem vivint els catalans.
La majoria de nosaltres (per molt que encara en dubtin tots els aixafaguitarres i tots els perepunyetes) ha arribat al convenciment que dins de la cleda de l’estat espanyol anirem cada vegada més de mal borràs, i que hem de tornar a agafar a les nostres mans les regnes del nostre futur. La nostra gent ho fa amb un esperit que meravella a aquells que segueixen de prop o de lluny tot el que el nostre poble ha fet en els dos darrers anys, i que molts qualifiquen com una “revolució del somriure”. Encara hi ha gent, però, entre nosaltres que creu haver de reforçar la seva aversió cap a l’estat que ens tracta de manera injusta, amb un odi declarat cap a tots els que formen part d’aquell. Només cal llegir alguns dels comentaris als fòrums de les nostres publicacions digitals per poder-ho constatar.
I és a aquests compatriotes nostres a qui l’amargor fa dir coses que segurament no s’avenen amb el seu tarannà normal, als que voldria demanar que no permetin que l’odi, que sempre és un pèssim conseller, tapi amb els seus nuvolots la llum clara que ens porta pel camí que em emprès. Rebuig contra els mals governs? És clar que sí. Però odi indiscriminat contra la gent de l’altre poble que ha estat sempre enganyada? No! No sols és injust i inútil, sinó que no ens fa cap favor. Si aconseguim que qui s’enfronti amb nosaltres ens trobi units, riallers i amb la mà oberta i estesa, ja tindrem mitja batalla guanyada. Ja sé, però que això és potser demanar molt. I així ho vaig expressar fa un parell d’anys amb els versos que ara transcric:
“Ja ho sé germans: és molta l’amarguesa / que tant de temps ens ha enfosquit els cors. / Són molts els mals que ens han vingut d’Espanya / que ens han xuclat la sang i el moll de l’os.
Ja ho sè, germans, que gent cega i superba / ha fet al sord als nostres justos clams / i que si demanem un alè d’aire / per ells és crim de lesa majestat.
Ja ho sé que ben sovint la sang s’arbora / però no siguem cecs i sords com ells. / No deixem créixer l’odi i la zitzània / en el jardí secret dels pensaments.
Sense rancúnies que emmetzinin l’ànima / obrim amb passa ferma un nou futur. / Que tots els que caminin amb nosaltres / vinguin d’on vinguin, siguin benvinguts.
Que sigui, si bastim un país lliure, / amb cors nets de rancor – i jo el primer-. / Molts em direu, segur, que no somnii / i que demano molt… Ja ho sé… Ja ho sé…”
En aquest Nadal que intuïm molt diferent tant dels que el van precedir com dels que el seguiran, voldria demanar a tots que la tendresa i la pau que són el missatge de cada Nadal, també ens faci deixar l’odi a l’únic lloc que es mereix: a la galleda de la brossa. Així també serem més forts que els nostres contraris, perquè l’odi encega i afebleix.
No odiar, fins i tot perdonar, quan vé l’hora, allò que pugui ser perdonable, no vol dir, però anar càndidament amb el lliri blanc a la mà. No vol dir mai oblidar. Perquè perdonar pot ser de savis, però oblidar és sempre de rucs.
Amables lectors de les meves més o menys encertades digressions: un bon Nadal i bons ànims per l’any que aviat començarà.
