Hi ha unitats que surten de dins i d’altres que venen forçades. Per tant que no esperin ni una cínica felicitació ni un interessat aplaudiment perquè el que ha passat aquestes últimes setmanes és molt greu. I com que és molt greu tant uns com els altres ho saben i ho porten ben endins. I sortirà de nou. No han tret precisament el millor de dins ni uns ni altres. És trist. Més que un acord el que han pactat és una treva. Una treva forçada per la pressió social i per evitar el ridícul. Per evitar que els descavalquin. “Que s’han cregut?” en els fons pensen uns dels altres. I és que, a diferència de la gran ciutadania apartidista que transita en clau nacional entre els dos i s’ho mira amb perplexitat, sembla que la respectiva afiliació exigeixi l’enfrontament fratricida. Sense poder-ho evitar. La farsa prèvia al combat. Combat a les municipals i a les catalanes. Perquè en el fons, el que els surt de dins, és guanyar i batre l’adversari. Uns influïts pels apologetes de la revolució, els altres perquè pensen merèixer més el poder. Discutir sobre la unitat sembla incompatible amb poder avançar junts. Millor sols i hegemònics que amb companys en qui no pots confiar, pensen uns. Millor sols i hegemònics que amb companys que són uns aprenents, pensen els altres. I amb això fan dubtar de la confiança en tots ells. I que ens deu quedar molt per aprendre a tots plegats.
Aquest no pretén ser l’article d’un barrufet rondinaire. El retret només té per objectiu expressar que l’acord no es veu travat ni surt del cor, que sembla capil•lar, amb una forta càrrega electrostàtica que treu espurnes quan els implicats es donen la mà. Han demanat disculpes a la ciutadania, prou generosa com per perdonar-ho tot, esperançada amb un nou país, un nou estat independent. Si però se les han demanat entre ells?. Aquesta és la prova del cotó. Uns i altres, tots, més enllà d’acords pressupostaris, necessiten neutralitzar aquesta càrrega negativa fent massa comú amb el poble perplexe per evitar un curtcircuit del procés. Urgent i imprescindible per recuperar credibilitat.
A mi, orfe de partit, em semblava bé la proposta de llista unitària proposada pel president Mas. Tinc certa prevenció als partits polítics. No ho puc evitar. No és pas per manca d’implicació sinó segurament per un excés en el passat mal paït*. Per això veia més avantatges que inconvenients a la proposta de llista unitària que formulava el president Mas. Per tant la meva opció hagués estat eleccions ara i amb llista de país perquè no em crec cap enquesta sobre escenaris inèdits i d’impossible predicció.
Ara bé, si aquesta proposta és rebutjada molt legítimament per ERC, aquest no és motiu per posposar les eleccions. I dic posposar perquè si bé no han transcorregut els 4 anys de legislatura si que s’han exhaurit els objectius de la mateixa, iniciada precisament amb la promesa d’una consulta que només a través d’unes noves eleccions ha quedat clar que podrem fer. Per això la meva segona opció era eleccions ara amb una proposta conjunta de govern, programa i full de ruta a sotmetre a votació, tot i haver més d’una llista.
Hem passat la pilota endavant. D’acord. Tinguem paciència i no perdem la ilusió. Però si no tenim el full de ruta pactat abans de les eleccions municipals, serà un mal presagi. Eleccions al setembre, molt bé, però el país necessita veure que d’aquí a aquella data hi ha avenços continus que dissipen tota sospita de misèries partidistes. I si n’hi ha algun d’aquí a un mes millor que d’aquí tres.
Esperem que ni uns acabin com les quaranta nou danaides de la mitologia grega, condemnades eternament a omplir d’aigua amb gerres foradades un cubell sense fons, ni els altres com els seus marits, apunyalats la nit de noces.
* Deu ser conseqüència d’haver estat molts anys demanant, sense èxit, limitació de mandats, llistes obertes i la defensa clara de la independència dins d’un determinat partit. I gosar mantenir-ho, en solitud de partit, des d’un escó parlamentari, defensant una coalició que mantenien uns i altres per raons tàctiques mentre es miraven constantment de reüll. Per això vaig rebre la invitació d’aquell partit, naturalment triplement rebutjada, de que la meva continuïtat passava per la dedicació exclusiva a la política i deixar la professió d’advocat (i per tant en el meu cas l’autonomia i capacitat de crítica interna), abandonar el corrent intern que amb el nom d’El Matí havíem fundat uns quants (estàs amb mi o contra mi) i acceptar una posició pitjor a les llistes (siguis exemple dòcil del que passa als díscols). Invitació que curiosament partia de qui s’acaba de col•legiar com a advocat precisament ara (no sé si com a coherent preludi del seu proper retir polític). Tota una invitació a marxar que coincidia, per coherència, amb un previ desig meu, conegut pels meus companys, de no continuar. Tota una vacuna.
