El titular ja ho diu tot. No caldria que continués el desenvolupament d’aquest tema. Si ho intento de nou, és perquè no trobo cap dels tertulians de torn que en facin esment. Miraré de ser esquemàtic.
Si el Tribunal Constitucional només ha d’interpretar allò que els pares de la constitució varen fer en plasmar-la en el text fundacional, per què hem d’acceptar sentències que en realitat són clares modificacions de la Constitució?
En aquests casos, jo entendria que el Tribunal Constitucional promogués, si així ho entengués, fruit de recursos presentats, que els dipositaris de la sobirania, és a dir, les Corts, seguint les recomenacions de l’Alt Tribunal, tramitessin la modificació de la Constitució en forma d’Esmena com per exemple fan els EE.UU. o fins i tot, demanés que davant d’un recurs/os que afectessin temes centrals, les Corts tramitessin una reforma Constitucional en tota regla.
Allò que se’m fa difícil de comprendre és que el Tribunal Constitucional entri directament ell a modificar la Constitució. Per a mi que això és clarament inconstitucional. És arrogar-se de la sobirania que –ens ho diuen i recorden contínuament- segons el text Constitucional recau en la totalitat del poble espanyol i el seu representant i dipositari exclusiu, en són, per tant, les Corts, Congrés i Senat. No hi ha Tercera Cambra.
La Sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l’Estatut del 2006, n’és el paradigma d’aquesta actuació il·legítima del Tribunal.
Ja ho dit altres vegades. Aquesta Sentència, la del 2010, ha quedat, oficialment, com una interpretació de l’Estatut de Catalunya del 2006, aprovat, referendat pel poble i signat pel Cap d’Estat. Aquesta “interpretació” en realitat ha anat molt més enllà: deroga alguns articles, en reinterpreta la majoria, i el més greu de tot, deixa per sota dels Governs de Madrid el discerniment dels continguts i la discrecionalitat del compliment de les obligacions estatutàries. I això ho fa contravenint la normativa i la llei de composició del propi Tribunal. Amb aquesta sentència trenca i capgira el rang de les lleis fonamentals. D’això se’n diu COP D’ESTAT.
A partir de l’acceptació d’aquesta sentència, ja no els calen nous Tejeros brandant les armes. Aillò va desprestigiar Espanya davant del Món. Tenim un Tribunal de 12 persones, nomenades directament pels partits, que quan els cal s’arroguen amb la Sobirania Popular i diuen allò que les lleis no diuen. I canvien el rang de les fonamentals, si cal.
Aquell 2010 el poble, un cop més ens va salvar. S’ho va veure venir i va reaccionar amb la manifestació de juliol al carrer. I va dir, fis aquí hem arribat. I ara som on som.
La vella Europa, respectuosa amb les lleis, es deixa impressionar pels noms que al seu País signifiquen Institucions respectuoses i respectables. Un Tribunal Constitucional d’Alemanya, per exemple, situat a Karlsruhe, una ciutat mitjana de 300.000 habitants, lluny del soroll polític de la capital i al marge del joc dels partits, comparat amb el Tribunal espanyol, situat al centre de Madrid, a 1.300 mts en línia recta de la Moncloa i a uns 3.000 mts del Ministeri de Defensa i 4.500 de les Corts…Algú em dirà que a l’era de les comunicacions aquesta observació és sobrera. Aquesta consideració és important per la intencionalitat dels fundadors. A Espanya i a Alemanya.
Conclusió. Si tot això és així, mentre no arribem a tenir la sobirania que reclamem, cal que reaccionem una vegada i una altra, cada cop que els Srs. Rajoy, Montoro o la Sra. Sàenz de Santamaria, amb aquella carona aparentment inofensiva, ens retreuen que cal complir la llei, nosaltres hem d’insistir que la llei se la fan ells i ells són els primers a incomplir-la. I ho hem de dir amb la mateixa rotunditat que ells empren. I hem de fer arribar a Europa i al Món un missatge ben clar que la Constitució, a Espanya, és un vestit que es fan a mida els Governs de torn Espanyols. Els hem de demanar que vagin més enllà de la seva comprensió i que siguin conscients que quan els cal, els espanyols capgiren discrecionalment les normes i les lleis segons quins són els seus interessos polítics.
A Espanya ja no “Es Ley lo que manda el Rey” sinó que “Es Ley lo que manda el Gobierno”. Així de clar. I necessitem així de clar, ser constants en la denúncia, perquè hi ha molta gent indecisa a la que la gota malaia de “complir la llei”, dita des de Madrid, els fa forat.
A veure si ho entenem.
