Podia haver il·luminat tota el camí si hagués seguit la trajectòria que els seus fundadors i màrtirs van deixar traçada. Hi havia en el seu ADN la llavor dels tres elements que constitueixen l’actual pedra filosofal de la bona política: la plenitud nacional mitjançant la independència, la democràcia interna i autèntica participació regeneradora d’un partit i la justícia social, que tant volen patrimonialitzar, de forma exclusiva i excloent, d’altres.
Podia haver il·luminat gran part de l’espai de la política catalana, sent-ne precursora en la defensa, des de la persona, d’un estat català, socialment avançat i radicalment democràtic. Però en comptes d’aportar aquesta llum, no ha generat més que música desafinada. Soroll d’una orquestra en la que cap dels músics pot dir que no coneixia des de fa anys la partitura del director. Director al que han seguit mentre tenia on anar a tocar.
La intensitat i persistència del soroll, mediàtic, pot ser breu i fugisser. El “sí a la dependència” guanyarà al “no crític” però el resultat serà irrellevant entrada la tardor. Com una abella que brunzint agonitza, la grandesa del moment històric que vivim i les propostes electorals que de forma clara i transparent pensin més en Catalunya que en els partits, esmorteirà el trist espectacle final que ens ofereix ara aquesta Unió Democràtica de Catalunya que com a últim servei a la causa, com les abelles quan usen el fibló,-en aquest cas el fibló de la legalitat- en paguen el preu més alt. I ho diu un que, tot i haver-ne marxat fa anys, encara no havia superat el dol.
