Convertides les eleccions del 26J en una absurda segona volta del 20D, als catalans ens toca tornar a anar a votar. La mandra per fer-ho serà espantosa, ja que tornarem de una llarga revetlla. I la idea demolidora és que en el fons , mani qui mani a Madrid, sempre ens tancaran la porta . Per això ens constarà molt tornar a votar per quarta vegada en un any.
El desgast evident dels primers mesos de transició nacional, l’absència de la CUP en la cursa electoral espanyola i la dificultat convergent en creure’s definitivament que hem de tirar pel dret (és a dir, el no de Quico Homs al referèndum unilateral), deixen ERC com a única força prioritàriament independentista: “sola ante el peligro”.
I el Capi, valedor de totes les garanties independentistes possibles , està fent campanya com un possés. Amb en Rufi i en Tardà, esgargamentllant-se per fer que la gent vagi a votar. El 26J ens agafa cansats de mesos de govern de transició. A nosaltres i als convergents, en plena reformulació de tot plegat. I la força de canvi emergent és Podemos que guanyarà a Catalunya en agradi o no. I amb ells s’esvairà per enèsima vegada tota possibilitat de condicionar la política espanyola i mostrar múscul indepe a Madrid.
Però no podem recular. Ara no. Queda moltíssim camí i una humiliació a les urnes de l’independentisme (ERC) i el nacionalisme(CDC) ens faria molt mal. Sobretot perquè el culpable seria una abstenció demolidora, més que una reculada o un desànim. Si els independentistes no som capaços de votar a favor de Catalunya cada vegada que calgui, després no ens queixem dels nostres polítics. Bé que els espanyols van votar massivament a les eleccions plebiscitàries. No els deixem sols a Madrid. Si no votem el 26J a favor de Catalunya, ho pagarem car. Cada vot, és el vot de la nostra vida. Els espanyols, ho tenen clar . Ells van sempre a votar. No fallem.
