Escric davant del mateix mar on fa dos anys vaig conèixer a fons (si és que es pot dir tan contundentment) la poesia i l’enginy del poeta menorquí Ponç Pons. Avui no em puc estar de recordar i compartir amb vosaltres les delicioses hores que la Montse i jo hem passat amb ell i la seva adorable i hospitalària esposa, Na Roser.
Trepitjar, respirar i sentir tot el nucli i l’entorn de Sa Figuera Verda és un privilegi dels déus i de les muses que inspiren la poesia de Ponç Pons. Els qui no sabeu què és Sa Figuera Verda només heu de llegir algun dels llibres d’aquest gran i alhora proper poeta menorquí. Per exemple, el seu darrer poemari “Camp de Bard”, publicat per Proa.
Ponç ens obrí una d’aquelles portes tan menorquines amb troncs de fusta arquejats cap amunt i entre l’obertura d’una paret seca. Els seus moixos, la mare i tres cadells rossets, surten a rebre’l; ell els acarona llur bell pel i la cua se’ls enlaira. Una estampa d’humanitat, sí, d’humanitat, enmig d’una boscúria refrescant d’ullastres, l’arbre de l’illa. Ho havia somiat, però mai, fins aquell moment, em vaig poder creure que algun dia podria ser hoste del poeta en Sa Figuera Verda.
Ens endinsàrem en la Menorca profunda, en frondositat i poètica. Ponç, els seus fills i la seva esposa hi han treballat de valent per aconseguir que, enmig d’un entorn aparentment feréstec, les pedres i el color blanc hi construïssin habitacles recòndits i acollidors. Al llarg de caminets que jo trepitjava sense recordar-me de l’esquena (perdoneu-me, però és que de la meva esquena no me’n puc oblidar fàcilment), arribàrem al lloc més desitjat, el “sancta santorum”, la cabana, el racó on Ponç fa poesia a la llum d’una espelma quan es fa fosc. Cabana de fusta amb una taula davant d’una finestra que dóna a un petit espai amb fons de paret seca i ullastres.
En obrir-nos la porta, ens rep una imatge de Sant Francesc d’Assís amb barret de palla i d’alçada natural. És el vigilant d’una cabana on s’hi respiren lletres, mots, poesia i on s’entronca la humilitat del sant amb la del poeta, que dignifica amb versos aquell espai acollidor que convida a “escriviure”. No em vaig poder estar de demanar poder asseure’m a la seva taula, aquella sobre la que l’amic poeta ha vessat tanta tinta, amb sentida musicalitat, sobre quantitats de fulls de paper dels quals han volat mots que lliguen versos cap a impremtes i llibres pel gaudi de tants lectors àvids de poesia en català menorquí i moltes més llengües d’arreu del món. Un far de literatura que ens ha il·luminat a tantes i tantes ments obertes a aquella paraula encesa que ens fa recordar un altre gran poeta, aquest del noucentisme.
Jo, modest i tardà aprenent d’escriptor, vaig obrir el meu bloc de notes que acostumo a dur a la butxaca. Ells ulls se me’n van anar cap a la petita però substancial prestatgeria de llibres que el poeta té a mà esquerra de la màgica taula. Anoto tan sols alguns dels noms als que puc arribar amb la mirada encuriosida: Heidegger, Neruda, Sant Agustí, Borges, Torga, Pessoa … Ponç, tot mostrant-me un llibre de Saramago, em diu “ha estat aquí”. Aquest fet m’emociona. Allí hi havia estat un Premi Nobel de Literatura! En aquell racó de món, al centre d’una illa que sap arraulir, entre ullastres, el bo i millor de les lletres universals. Ponç mantenia amb Saramago una amistat personal fruit del respecte a la llibertat de pensament i d’expressió propi de les grans persones. Després podria xafardejar les ben nodrides biblioteques que Ponç té a Alaior i Na Macareta.
Damunt d’aquella taula el pols em tremolava i, de sobte, els ulls se me’n van anar cap a una formiga que s’hi passejava. Era una de les formigues de Ponç Pons. Una de les formigues de la taula del poeta de Sa Figuera Verda! Guaito per la finestra i demano per les espelmes. Són allí mateix, davant meu. Sortim defora. Ponç ens mostra una planta d’encens; no n’havia vist mai cap. Un plançó de desmai, un de llorer i, una mica més enllà, un altre plançó ret homenatge a la petita tomba del que va ser el ca d’en Ponç. Com estima els animals! Ens diu: “Quan caurà la fosca, aquí se sentirà un concert d’aucells”. Concert en plena natura, en un bosc d’ullastres, un concert orquestrat amb els cant dels aucells i la música de la poesia de Ponç Pons.
No acabaria mai. Una passejada més enllà; en una paret seca, una capelleta que aixopluga un petit Quixot de metall símbol d’unes lletres amigues que, juntament amb Shakespeare, l’inca Garcilaso, Pla, Sant Jordi i altra gent de lletres van fer possible que el 23 d’abril fos el Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor. Crec que el poeta, com jo, no és monàrquic però, des d’un tron reial que hi ha adossat en una paret seca, m’assenyala un hort de pomes, allí dessota i, al fons, el mar que trau el nas en un semicercle blau. Entremig, la boscúria de la Menorca profunda amb el toc lluminós d’una casa blanca, la casa de pagès menorquina.
Per arrodonir la vesprada, Na Roser, l’esposa estimada de Ponç, ens acull en la seva caseta de cara el mar del nord de l’illa amb la millor gastronomia casolana menorquina. Xerrem fins tard, s’ha fet de nit; però quina nit! Quina tarda ! Quina poesia! Quins amics! Són els mots, les lletres que brillaven com els estels que feien costat a una lluna gairebé plena.
(Malgrat la poesia que m’emplena, no oblido els refugiats i totes les persones que no poden fer vacances).
