El proppassat dia 10 va ser Sant Llorenç, el de les llàgrimes celestes. Tot rellegint els “Assaigs” de Montaigne, em vaig oblidar de les llàgrimes del sant que va morir a les graelles. L’endemà ho vaig tenir present i, cap a la mitja nit, després d’escriure algunes cosetes, amb una butaca ben encoixinada, em vaig posar de cara al cel del nord en una ubicació on menys m’afectaven les il·luminacions del sud. Malgrat tot, el cel era poc nítid, afectat per algunes boires que reforçaven la contaminació lumínica. Això no obstant, a mesura que passava el temps la vista s’anava adaptant al paisatge celeste. Semblava que el cel s’enfosquia malgrat la lluna que s’anava aixecant a les meves espatlles. Començava a veure petites lluminàries, les estrelles més potents. Van anar apareixent algunes llàgrimes dèbils i de poc recorregut. Jo, m’anava distraient amb les constel·lacions que tenia a la vista. Algunes les coneixia, altres les podia identificar gràcies a l’aplicació “Sky Map” del mòbil, una de les que considero més valuoses d’aquesta andròmina “high tech”. Endevinava l’estrella Polar perquè sé que està en la prolongació d’un dels costats de l’Ossa Menor. El que no veia m’ho imaginava.
De sobte, van començar a aparèixer alguns estels fugaços de magnitud superior als vistos fins aleshores. Al mateix temps, el clatell em va començar a fer mal. Semblava com si les cervicals se m’haguessin enganxat i vaig començar a fer exercicis amb el cap, amunt i avall, girs de dreta a esquerra; sempre tement que quan perdia el panorama del firmament se’m podia escapar alguna llàgrima, de Sant Llorenç. Les potents que havia vist altres vegades –sobretot quan de jovenet i des de l’era de casa els avis de Llerona, en aquestes dates, en queien per totes bandes- es resistien a caure. Per distraure’m, amb el bastó apuntant a la Polar, dibuixava una línia vertical que anava a parar just al turó del Tagamanent. Ho vaig fer varies vegades, fins que…
Per fi, van creuar el cel, de nord a sud, ara una i després una altre, dues llàgrimes intenses i de llargària espectacular. De sempre, cada vegada que en veig alguna d’aquestes, m’emociono i profereixo algun crit exclamatiu. Jo, allí, tot sol, em vaig començar a adonar de que tenia fred, sobretot a les cames perquè anava amb pantaló curt. Me les vaig fregar una mica i anava pensant en l’origen d’aquell fenomen enlluernador en tots els sentits. Recordava que les llàgrimes de Sant Llorenç són una pluja de meteors, provinents de la fragmentació d’un cometa (109P/Swift- Tuttle) que, quan a uns 100 Km. de distància, entren en contacte amb els gasos de la nostra atmosfera, es desintegren, cremant-se i donant lloc a l’estela lluminosa que veiem. En aquests dies la Terra travessa la zona que està plena d’aquests fragments que se’n diuen Perseids perquè tenen com a teló de fons la constel·lació de Perseu. Des de zones sense, o amb molt poca, contaminació lumínica es poden veure des de finals de juliol fins cap al 22 d’aquest mes d’agost. Això parlant dels Perseids, perquè durant tot l’any se’n poden veure provinents d’altres cometes i que es coneixen per diferents noms. Era més de la una de la matinada i per a mi aquestes no són hores d’estar-me a la intempèrie. Així que em vaig proposar de tornar-hi l’endemà amb hamaca horitzontal i una manta a sobre.
Va resultar que l’endemà, o sigui ahir, a les 11 de la nit jo ja tenia ganes d’anar a dormir, però el meu nét Martí, encuriosit sempre pels fenòmens naturals, em va demanar d’estar-nos una estona per veure si hi havia sort i podia contemplar la primera llàgrima de Sant Llorenç de la seva vida. Ell es va poder ajeure com cal per a aquesta observació; jo, que si m’ajec a terra després no em puc aixecar, vaig decidir asseurem en una cadira d’aquestes d’exterior amb braços. Abans de que ell s’hi posés bé jo ja havia vist una llàgrima de mitjana potència. Amb la paciència necessària, al cap d’una bona estona, va aparèixer al cel, de nord a sud oest, el primer Perseid de la vida d’en Martí. Aquesta vegada, el crit el vam fer tos dos alhora. Jo estava tant o més satisfet que ell, que ara ja pot certificar que Sant Llorenç plora amb llàgrimes lluminoses i que el cel de nit ofereix els millors espectacles que es puguin veure.
