Com cada estiu m’apropo a la meva llibreria de confiança i encarrego un munt de llibres per ocupar les nits de xafogor. Per mi, el terme ‘vacances’ descriu la lectura de tranuita amb llum tèbia estirada a la “chaise long” i llegint hora rere hora fins veure sortir el sol filtrant-se per les escletxes que les cortines del finestral no aconsegueixen cobrir. De fet, no és gaire diferent a la meva activitat durant el curs acadèmic, però la tipologia de textos que es sotmet sota l’avidesa dels meus ulls sí ho és. La meva carrera suposa una càrrega de lectures considerable i, val a dir, que jo solc complementar amb algunes demés, i es que càrrega que plau, no pesa…bé, sí pesa, i si no que li preguntin a la meva esquena a la fi de cada dia que faig una visita a la biblioteca d’humanitats de la universitat. Les lectures durant el curs formen part d’aquell gruix d’obres literàries que figuren a la llista d’obres mestre de la literatura, siguin clàssics o no, i que sempre acaben en altres llistes com a “pendents”. Gràcies al pla docent i la insistència dels meus professors aquests “pendents” han anat baixant substancialment. Certament que llegir els anomenats “grans escriptors” és una experiència tan intensa en la complaença com en l’esforç de comprensió, ja que les “lectures verticals” no solen ser aptes per aquest tipus d’obres ni de literats. Ara bé, això no vol dir que la qualitat de les peces estigui supeditada al lèxic, a la sintaxis, a l’extensió ni tan sols al prestigi del nom del compositor. Potser em pelen per dir aquesta veritat, però no tot el que va escriure Quevedo, Cervantes, Lope de Vega, Galdós, Max Aub… és excel·lent, tot i que si ho fos en el conjunt. L’element de vellesa aporta un plus en la consideració de l’excelsitud sobre el text, així com l’encriptació del missatge i l’accés restringit a l’adquisició de la peça. Aquestes característiques són traïdes impúdicament pels prolífics “best-sellers” amb els seus trets de novetat, vasta quantitat i facilitat de compra i, per això, no poden optar a la denominació “d’obra mestra” i per extensió queden relegats com “literatura-basura”. Podria arribar a entendre que no fossin considerades “obres mestres” si s’admet que massa sovint s’han qualificat com a tal a alguns escrits que, sent realment notables, usurpen aquesta designació gràcies a components extraliteraris no lligats estrictament a la naturalesa literària del text. Però això de “literatura-basura” ja és massa. Sigui com sigui, pregonar que ens hem llegit tal obra mestra, tal clàssic davant de qualsevol concentració social sempre dóna un aire de superioritat i desperta l’admiració del proïsme. Si la teva condició, a més de lector habitual, està lligada a una disciplina que gira al voltant del món de les lletres, has d’anar amb cura a l’hora de revelar les teves activitats i gustos lectors, ja que l’admiració que es pugui despertar no sigui precisament positiva. I és que llegir Shakespeare, Dostoievski, Baudelaire, Góngora, García Márquez…és llegir literatura ,literatura “de la bona” i dóna prestigi, queda bé la foto de la portada a les xarxes socials, però que algú—i més sent filòleg—publiqui una fotografia amb la portada d’un llibre d’una saga juvenil d’un escriptor novell estranger amb una tirada escassa d’exemplars, el que casa amb el que s’entesten a etiquetar com a “literatura-porqueria” ; fins i tot el més tolerant no podrà reprimir una ganyota d’estranyesa davant aquesta “anomalia” lectora. La pluja de preguntes exasperades acompanyades d’algun que altre insult—moderat o camuflat per aquells qui ens aprecien—i la rialla malintencionada d’algun envejós està assegurada en els sota-comentaris a la imatge—per experiència pròpia ho dic.
Amb aquesta declaració no vull menyscabar la qualitat de les considerades obres mestres de la literatura universal, ans al contrari, el que vull fer notar és que literatura ho és tot, tant si es considera magistral, com si està de moda, com si queda bé per posar-la com a foto de perfil com si no. L’objectiu és únic: llegir. Llegir el que sigui i com sigui, format electrònic—tot i que en aquest aspecte jo sóc més tradicional—format paper, literatura negra, rosa, groga, blau o verda, best-sellers, clàssics, juvenil, infantil, eròtic, narrativa, poesia, teatre, texts il·lustrats o no, en versió original, traduccions—si poden ser bones traduccions, doncs millor—siguin breus, extensos, del segle XV, XVIII o XXI; però llegir i gaudir-ne. I si aquest estiu a les meves xarxes socials penjo fotografies llegint textos que no són considerats com a “obres mestres” no m’ho tingueu en compte, perquè confesso que m’encanten les sagues juvenils de dracs, vampirs, homes llop i d’altres criatures fantàstiques i us prometo que quan reprengui el curs ja m’afartaré de llegir de les altres.
