Avui els membres del govern han signat al Palau de la Generalitat un manifest de compromís amb el referèndum que té un caràcter més simbòlic que vinculant malgrat la seva contundència. Aquest manifest, recordem-ho, s’ha fet especialment necessari arran de l’enrenou provocat durant la Setmana Santa per unes gravacions on s’hi sentia el Coordinador Organitzatiu del PDeCat, David Bonvehí, especulant sobre escenaris autonomistes. Per més que s’hagi intentat alçar una cortina de fum sobre els autors de la gravació, allò important és la singular gravetat del contingut de la conversa. Ens resultaria indiferent qui és el transmissor del fet que el mecànic està mirant on pot vendre millor, a preu de ferralla, les peces del nostre cotxe mentre ens pensem que està enfeinat reparant-lo. Ens importaria ben poc qui ha estat espiant el cirurgià que ens ha d’operar si l’han enxampat demanant preu a les funeràries per fer un servei l’endemà mateix de la nostra intervenció quirúrgica. El més greu de tot és que l’enterramorts proposat formi part de l’actual govern, essent-ne conseller, i que, aquest, sentint-se acusat, surti a excusar-se immediatament amb afirmacions tan poc precises com ara “l’autonomisme, tal i com l’hem entès, és mort”. ¿Vol dir, potser, que el podem entendre d’alguna altra manera i que, prenent una altra forma, pot ser viu? Tenint en compte que l’efectivitat del referèndum s’haurà de fonamentar, sobretot, en la credibilitat i la confiança davant la ciutadania, i que és aquesta la nostra principal força motriu, les incoherències esdevenen especialment nocives en l’hora que vivim. Formar part del govern o de la majoria parlamentària que el sustenta no és obligatori i si algú estava disconforme amb el mandat inequívoc de les urnes, podia haver decidit, ben legítimament i amb la consciència molt tranquil·la, dedicar-se als seus propis afers. El que no és lícit, de cap de les maneres, és segrestar la voluntat popular per generar dubtes i incertesa.
