Déu donà vida al Leviatan poc després de crear la Terra. Aquell titànic monstre marí va ser la seva joguina, el seu entreteniment, el rei de tot animal ferotge que nedà de punta a punta de l’oceà. Les seves escates li servien d’escuts, la seva ferotge dentadura provocava el desmai a qui s’interposés en el seu camí, la seva força podia anihilar pobles sencers i el seu càstig cap els arrogants que li plantaren cara fou sempre la mort.

Uns mil·lennis més tard, el filòsof Thomas Hobbes ens explica que els homes, pel fet d’haver estat creats iguals per Déu, tan físicament com mental, estan abocats a lluitar els uns amb els altres, predestinats a combatre per imposar la seva voluntat sobre la dels demés en exercici de la seva llibertat individual. Degut a la seva naturalesa caòtica, ens segueix exposant el filòsof, l’home es veu obligat a recórrer a la figura del Leviatan, una força eficaçment redreçadora personificada en el Monarca que garanteix l’ordre i, en conseqüència, evita una situació violentament anàrquica. El Monarca esdevé el Leviatan que, mitjançant el seu flagell alliçonador, salva la humanitat de si mateixa.

Curiosament, als catalans ens passa una situació similar. Portem massa segles sense exercir el poder, sense relacionar-nos adequadament amb el poder; de fet, gairebé podem afirmar que els catalans som l’antítesi del poder. Per aquest motiu, alguns demanen Repúbliques sense fronteres, sense exèrcit, sense polítiques de cohesió cultural, sense sobirania efectiva, etc. Massa anys sense gestionar un Estat condueixen a aquesta degradada situació mental on, amb la deguda dosis d’autoodi, veiem dirigents autonòmics que són incapaços de pensar en gran, que gairebé demanen perdó per existir com a realitat nacional diferenciada i, de pas, s’esforcen en castellanitzar el país. Veiem consellers tement pel patrimoni familiar tot oblidant-se que la història, i el poble, li han imposat un repte que va molt més enllà dels béns materials i que, de fet, en cas de victòria li suposarien la immortalitat dins els annals de la Pàtria, li suposarien ser un dels pares fundadors de la República. Tenim convergents apel·lant i recorrent als tribunals d’un Estat del qual volen marxar. Tenim cupaires sortint, als pocs minuts de les eleccions del 27S, tot anunciant que una DUI queda descartada. Tenim gent d’Esquerra defensant la cooficialitat del castellà, fent polítiques de tuits de barra de bar i rot d’all i oli o, també, ploriquejant a la ràdio per tal de declarar la independència. Davant d’aquest campi qui pugui, davant d’aquesta política petita i autonòmica, de capelletes, de partits defensant els seus indefensables consellers; davant dels límits que sols la nostra mentalitat de poble esclau ens imposa, se’ns fa més necessària que mai la figura del Leviatan.

No sols necessitem un líder, necessitem un Leviatan. Anhelem que aquest Leviatan apliqui al moviment independentista una bona dosi de jerarquia, de poder, de verticalitat, de temor a la dissidència i d’obediència fins que aquesta lluita per l’alliberament nacional sigui completada. Amb coreografies, samarretes i costellades no anem enlloc. Necessitem que, ja sigui per valentia o per temor, el Govern i el Parlament tanquin files amb el President, que avancin fins la Declaració Unilateral d’Independència i, llavors, des de Sant Jaume, organitzin el control efectiu del territori amb la deguda crida a la mobilització per tal de garantir la supervivència de la naixent República.

Gràcies a Déu, el President Puigdemont està començant a demostrar que sap estar a l’altura, ha demostrat que, amb el cessament immediat del Conseller Baiget i l’advertència a altres membres del Govern, entén l’emergència del moment que vivim i la necessitat de començar a esdevenir un líder implacable. Entenent que això no va de democràcia, ans va de poder, serà Puigdemont el nostre preuat Leviatan?