En Salvador Cardús és molt bona persona, jo em penso que m’estic tornant dolent. El pitjor de tot és que segons i com me n’alegro, penso que ja començava a ser-ne hora. Ho explico i veig que hi ha molta gent que li està passant el mateix. Caldrà pensar-ho bé amb alguna detenció. La qüestió és que en Cardús diu que, com que som hereus d’una tradició emprenedora i pacifista, quan arribi el dia de la llibertat la primera cosa que farem serà compartir la nostra joia amb tothom i convidar el botxins a la reconciliació i al perdó, inclòs, afegeix Cardús, l’Enric Millo.
El dia de la llibertat és lluny, sembla. De tota manera, ho sento, però, ara per ara, jo em penso molt que el meu perdó al Millo s’haurà d’esperar: li desitjo una temporada com la que ‘els seus’ estan fent passar als ‘nostres’. La nostra lluita és seriosa, i la seva vull pensar que també. Estem enfrontats. Així de senzill. Que tasti la justícia que vulnera com a botxí. La meva tia, una bellíssima persona, repetia sovint: “massa bo, fa bobo”. Bondat, la justa. El ‘bobalicón’ que pinta Goya no pot ser el nostre destí com a poble. O sí, senyor Millo?
Em penso que amb suavitat, però també amb fermesa, cal dir prou a tantes expansions de bonisme. El nostre futur ara per ara espera un alliberament. Qui l’obstaculitza és un contrari. És difícil estimar els enemics; també es pot ser babau i no tenir-ne cap. Es pot ser generós amb els adversaris en sostenir una causa. Cal viure tensions quan es viu un projecte d’alliberament. Així és de senzill, sobri i clar. Com que jo m’estimo gent com en Millo, penso que cal advertir-los de la ‘seriositat’ de les seves accions i de què fa quan es posa ‘en contra’ del seu poble, quan està amb els que maltracten els de les urnes de l’1-O i empresonen els nostres governants i líders. Siguem seriosos: no estem en un debat d’opinions, de jocs de pati d’escola, xerrameques ateneistes o d’opinadors de tertúlies. Estem en la lluita de l’alliberament d’un poble. La qual cosa té el gruix que té i no s’hi val inventar dietes ruques que aprimin els combats. Ells fan molt de soroll per confondre’ns, ells inventen moltes coses rares. No ens distreuen pas, però, d’allò en el que nosaltres estem molt més concentrats del que ells s’imaginen. A nosaltres no ens passa pas, malgrat tantes coses lletges com ens fan.
L’únic missatge que no ha arribat mai és una explicació dels governants de Madrid que ens digui que ‘el poble català ja n’és, de lliure’ i que respira un ambient de fraternitat amb els altres pobles d’Espanya. No ho diuen, no s’ho creuen, no és la ‘seva’ veritat, no ho volen pas, ho han impedit sempre; han desfet moltes possibilitats que ja no tornaran mai. Han esgotat la nostra paciència. Ells diuen que al Regne d’Espanya amb un imposat rei Borbó hi ha un sol poble. A hores d’ara, quan la violència d’aquesta unitat forçada fa mal als nostres, ‘ja no s’hi val’ a declinar cap altre missatge que el de l’enfortiment de la nostra lluita per tal d’assolir la nostra llibertat com a poble.
