Alguns portem tota la vida dient -perquè ens ho creiem- que l’objectiu de l’assoliment de la República Catalana no va de banderes, no va d’identitats sinó que va de drets. Junqueras sempre diu que no estem en aquest procés per treure drets a ningú sinó per donar-ne de nous a tothom. És allò de ser independentistes (que no deixa de ser un estat transitori) i no pas nacionalistes que molts -ni d’aquí ni d’allà- no entenen ni volen entendre. Val a dir que la nostra societat és cosmopolita i molt diversa i el moviment independentista ho és en la mateixa mesura. Tant pel que fa a l’extracció social com pel que fa a ideologia, idioma i identitat.
A dia d’avui encara hi ha una part de la ciutadania, però, que no creu que la independència sigui la seva prioritat, potser perquè no hem estat capaços de fer-nos entendre prou en la idea que la llibertat del nostre país és en bona part la clau que ens permetrà millorar les seves vides i administrar els recursos que ara ens administren a 600 km de distància i, massa sovint, amb poc encert.
La qüestió és que per arribar a tothom cal continuar arribant a tothom, valgui la redundància. Tots aquells als quals els repel la idea que la independència és un projecte identitari o nacionalista -molt més ancorat en els símbols nacionals que en els drets de les persones i el seu benestar- els necessitem amb nosaltres. Si no tots, una bona part. Cal explicar-los i sobretot, cal demostrar-los que això va de drets i de justícia social, no tant de banderes i de sentiments nacionals. La construcció d’un país s’ha de fer amb majories indiscutibles -i a dia d’avui, de moment, encara ens la poden discutir.
És per això que a certs sectors socials només hi arribarem amb ideologia, fent-nos entendre i sobretot fent la política possible que també els convenci que l’independentisme no és nociu per a ells sinó que, bàsicament, pensa en ells per millorar-los també la vida. Per això és complicat diluir les ideologies i a la vegada abraçar més i més gent. De fet aquesta dissolució el que aconsegueix és l’efecte contrari, especialment per l’esquerra. Cal recordar que el PDeCat -i no en dubto del seu independentisme- ha votat conjuntament amb Cs i PP -fins i tot durant l’aplicació del 155- dues mesures antisocials que generen anticossos molt robustos en certes extraccions socials del nostre país i que difícilment se’ns acostaran al projecte si visualitzen l’independentisme com a copartícips de l’aplicació d’aquestes mesures. Per això tant ERC com la CUP no volen entrar al joc en aquest entossudiment per part de certs sectors del moviment a exigir llistes electorals úniques amb el centredreta. Més que res perquè les llistes separades sumen més sectors i arriben a més gent. Altra cosa és quan es tracta d’un referèndum: llavors la ideologia es deixa a banda. Però en eleccions la gran majoria de la gent vota per prioritats diverses.
La qüestió és que, sabent això, el centredreta català també fa autèntics esforços per intentar mutar la seva imatge pública -més enllà de noms, logotips- i patrimonialitza la idea de la independència com l’únic projecte del seu ideari, com si no s’hagués de fer política del dia a dia en cas d’haver de gestionar una administració. És quan apareix el sempitern i populista lema “ni de dretes ni d’esquerres”: l’utilitzava Albert Rivera al principi, l’havia utilitzat UPyD, l’havia utilitzat fins i tot el feixisme republicà espanyol i italià. La idea que un determinat projecte polític està per sobre de la ideologia i s’eleva a la categoria de símbol dogmàtic i messiànic sense un contingut concret ha servit per fer grans malvestats. Curiós és que mentre alguns es reivindiquen com “ni de dretes ni d’esquerres” van aprovant projectes antisocials amb les elits de l’Estat del que diuen voler separar-se. Curiós. Precisament, aquestes són les coses que debiliten el projecte i la majoria per assolir-lo, si és que realment és el que es pretén.
És ben cert allò que es diu que, al cap i a la fi, no s’ha afusellat mai ningú mentre cridava: “¡Visca el Centre!”.
