El Tribunal Constitucional, en la seva acurada web, publica cada any la corresponent Memòria d’activitats. A hores d’ara la última publicada correspon a l’any 2017. Com cada any, s’hi relacionen els assumptes més importants en els quals ha intervingut i hi consta un detallat quadre resum de les sentències i altres resolucions dictades al llarg de l’any.
https://www.tribunalconstitucional.es/es/memorias/Paginas/default.aspx
A la Memòria de l’any 2017 destaca, com no podia ser d’una altra manera, els pronunciaments del tribunal en relació al procés, els recursos i conflictes presentats i el sentit de les sentències dictades. Més enllà del procés, la litigiositat territorial entre Catalunya i l’Estat, ja sigui via recursos d’inconstitucionalitat o conflictes de competències, està molt per sobre de la de l’Estat amb altres territoris peninsulars.
Com a dades rellevants als efectes d’aquest article, consta que durant l’any 2017 el Ple del Tribunal havia dictat 103 sentències i restaven 116 assumptes pendents de veredicte. Pel que fa als recursos d’empara, consta que durant l’any 2017 se n’havien presentat 6.286, dels quals només se’n han admès un 1,27 %. A finals d’any estaven pendents de sentència 92 assumptes i pendents d’admissió, 2.378. Entre els recursos d’empara presentats hi predominen els que tenen origen en causes penals (51,79 %). Les sentències dictades respecte als recurs d’empara durant l’any 2017 han estat un total de 53.
No consta, però, el termini i durada de cada un dels procediments. Estaria bé que a les properes Memòries constés un quadre indicatiu de la durada mitjana dels processos, la identificació de les causes de la demora i quins són els que acostumen a allargar-se més. Això facilitaria establir certes prioritats objectives a l’hora de sotmetre a debat i votació els diferents assumptes.
Ara per ara, d’acord a la Llei orgànica del Tribunal Constitucional (art. 15 LOTC) i Reglament d’organització i personal del Tribunal (art. 14), és el president qui fixa l’ordre del dia i, per tant, qui acaba determinant l’impuls i resolució dels procediments. Certament, la llei orgànica estableix uns terminis de tramitació i resolució que no responen a gaire lògica procedimental i que, a més, o bé tenen llacunes o bé no sembla que aquests s’estiguin complint. D’acord amb l’art. 89 s’apliquen supletòriament la Llei Orgànica del Poder Judicial i la Llei d’Enjudiciament Civil o de la Jurisdicció Contenciosa-Administrativa segons el cas, però ni amb això es pot dir que es compleixen terminis d’una forma eficaç.
Per no avorrir el lector, citaré només dos exemples. A l’art. 33 i 34 en relació al recurs d’inconstitucionalitat, s’estableix que la sentència hauria de recaure en el termini de deu dies, excepcionalment ampliable fins a trenta, des de la presentació d’al·legacions per part del Congrés i Senat o òrgan legislatiu i executiu de la comunitat autònoma, segons es tracti d’impugnació de llei estatal o autonòmica. Resulta evident que aquests terminis, potser massa optimistes sobre la lletra i massa dilatats a la pràctica, no es compleixen. O es compleixen de forma arbitrària i només a partir d’un concepte molt particular del que deu ser interès d’Estat. A més, al llarg de l’itinerari de tràmits que han de conduir a la sentència, hi ha buits temporals sense termini en els quals es confonen i es fa difícil, des de fora, distingir els que són causats per l’acumulació de feina i la complexitat del tema dels deguts a una deliberada voluntat obstruccionista.
En el cas del recurs d’empara, hi ha evidents llacunes legals que caldria també corregir. L’art. 50 omet fixar termini exprés per a l’admissió del recurs d’empara. Tampoc està expressament previst un termini per resoldre sobre mesures cautelars com la petició de suspensió de l’execució de la resolució recorreguda (per exemple, les que comporten penes privatives de llibertat). L’art. 56 preveu que l’adopció de mesures cautelars es puguin decidir en la mateixa resolució d’admissió però, com que no hi ha termini, la mateixa finalitat de la mesura cautelar pot perdre tot el sentit. L’art. 52 disposa que la sentència caldrà dictar-la en el termini de deu dies des del dia senyalat per a la vista o deliberació, però no hi ha termini màxim previst perquè aquesta vista o deliberació es dugui a terme. La conclusió és que el procediment es pot allargar indefinidament. I podríem seguir.
No podem negar que la complexitat dels assumptes a tractar és diversa, que el nombre de recursos, especialment els d’empara, és molt elevat i que les necessàries garanties per a totes les parts personades a vegades dilaten els procediments. Per això és necessari dotar de certa flexibilitat el Tribunal a l’hora de sotmetre els assumptes a tractar a un determinat ordre del dia. El que passa és que quan un compara determinats pronunciaments dels Tribunal, a partir de recursos d’inconstitucionalitat o conflictes de competències i veu que són resolts amb una celeritat mai vista, fins i tot amb reunions en dies festius, mentre d’altres tarden anys en ser resolts, es pregunta quines poden ser les causes d’aquesta diferenciació. I quan constata que els primers sempre són els que provenen d’accions impulsades per l’Estat i els segons els que provenen de les autonomies, la resposta és evident. El fracàs de les autonomies no només es deu a la seva arquitectura constitucional, sinó també a les mancances formals, deficiències temporals i interpretacions restrictives que el màxim Tribunal mostra, dia a dia, amb les seves accions i omissions.
Per tot plegat, com que hi ha vida més enllà dels Pressupostos de l’Estat pel 2019, apunto alguna idea en la qual haurien d’estar d’acord tots els grups parlamentaris que van investir l’actual president del Govern espanyol. Mentre formem part de l’Estat espanyol no hem de renunciar a impulsar aquells canvis institucionals que siguin viables i ens afavoreixin. Estaria bé que impulsessin una reforma exprés del Tribunal Constitucional amb els següents objectius:
1.- Fixar terminis màxims, raonablement complibles, en tots els tràmits per a resolució dels diferents assumptes que són competència del Tribunal Constitucional. En especial en el cas de recursos d’empara contra decisions que comporten presó preventiva.
2.- Incloure entre els supòsits previstos a l’article 79 pel recurs previ d’inconstitucionalitat, a més dels projectes d’estatuts d’autonomia, les propostes d’aplicació de l’art. 155 de la Constitució que s’hagin de sotmetre a debat i votació del Senat, amb un procediment específic. Aquest previ pronunciament del Tribunal, a petició de l’autonomia afectada, hauria de ser requisit previ a l’adopció de l’acord. D’aquesta forma, teòricament (altra cosa és la poca credibilitat que pugui inspirar el Tribunal), es donaria més seguretat jurídica a la mesura, que, com sabem, quan s’ha aplicat ha tingut efectes devastadors que escapen en molt als límits constitucionals del propi article. Políticament haurien de callar aquelles veus que estan enquistades en la reclamació permanent d’un nou 155 a Catalunya.
De fet, el Tribunal, sense necessitat de modificar la llei, per un acord de 20 de gener de 2000, ja va precisar terminis i procediment especial en el cas de recursos d’empara en matèria electoral. Si ho ha fet en uns casos, ho podria fer en d’altres. Per altra banda, les Corts espanyoles, quan els va convenir, es van afanyar a aprovar una reforma exprés del Tribunal Constitucional per dotar-lo d’unes impròpies facultats sancionadores. La mateixa celeritat, com a mínim, seria exigible ara, quan sembla que ja hi ha sobre la taula propostes per desfer aquella altra reforma.
A la Memòria de 2017 s’inclou el discurs pronunciat per l’antic president del Tribunal en data 15 de març de 2017. Fa referència a la sentència de 2014 sobre la Declaració de sobirania i del dret a decidir adoptada pel Parlament. Òbviament deixa clar que per al Tribunal la sobirania recau en el poble espanyol, però reconeix, i és bo recordar-ho, que la democràcia espanyola no és militant, que és legítim discrepar del fonament mateix de l’ordre constitucional i que és legítim propugnar el seu canvi mitjançant una activitat democràtica, respectuosa amb els drets fonamentals i en el marc del procediment de reforma constitucional. Deixant de banda la discrepància ontològica sobre el subjecte polític (Catalunya com a nació existeix amb independència de la Constitució), llegint aquestes afirmacions, un es pregunta per què doncs l’Estat i el mateix Tribunal ha negat als catalans fins i tot el dret a ser preguntats sobre si volen efectivament impulsar una reforma de la Constitució de la qual en resulti un nou estat independent. Perquè això, en definitiva, va ser el 9-N. Realment el problema estava en la pregunta i el mètode seguit per formular-la o en impedir una determinada resposta per por al resultat? Sense tot plegat no es pot explicar el primer d’octubre i el que va venir després.
Aquest discurs el pronuncià el senyor Pérez de los Cobos, pel que sembla antic militant del PP i referent constitucional d’aquest partit. S’hi fan unes apel·lacions al diàleg que seria bo recordar cada vegada que el PP o Cs carreguen contra l’actual govern del PSOE. Per aquest motiu les reprodueixo textualment:
En el memorable discurso que, con ocasión de la inauguración del Tribunal Constitucional, pronunció el Presidente García Pelayo, advirtió con clarividencia de que «hay problemas políticos que pueden resolverse satisfactoriamente por métodos jurisdiccionales, pero que hay otros que solo pueden y deben ser resueltos por la vía política». Pues bien, la sentencia que vengo glosando se hizo eco de esa sabia admonición al señalar el importante papel que al diálogo político debía corresponder ante el problema suscitado, y al afirmar que “la Constitución no aborda ni puede abordar expresamente todos los problemas que se pueden suscitar en el orden constitucional, en particular los derivados de la voluntad de una parte del Estado de alterar su estatus jurídico. Los problemas de esta índole no pueden ser resueltos por este Tribunal, cuya función es velar por la observancia estricta de la Constitución. Por ello, los poderes públicos y muy especialmente los poderes territoriales que conforman nuestro Estado autonómico son quienes están llamados a resolver mediante el diálogo y la cooperación los problemas que se desenvuelven en este ámbito. El concepto amplio de diálogo –concluíamos entonces– no excluye a sistema o institución alguna capaz de aportar su iniciativa a las decisiones políticas, ni ningún procedimiento que respete el marco constitucional.» Aunque por desgracia, desde aquel inicial pronunciamiento nuestro, la tensión no ha cesado. Creo que nuestro planteamiento de entonces y nuestra llamada al diálogo político siguen siendo válidas; diré más, creo que se han convertido en una necesidad inexcusable y urgente. El diálogo político en democracia no puede ni debe ser una realidad episódica o coyuntural, a la que se recurra cuando las circunstancias la imponen, pues atañe a la esencia misma del sistema, su práctica debe ser permanente y a todos los niveles.
Un diálogo, claro está, que debe practicarse desde el respeto a la Constitución y a la ley, porque cuando éstas no se respetan el primer deber del Estado es el de garantizar su observancia. Como con reiteración sostiene el Tribunal Europeo de Derechos Humanos, el respeto a la preeminència del Derecho es uno de los fundamentos mayores de nuestras democràcias y un elemento esencial del patrimonio espiritual común europeo que, por tanto, nadie que se diga o se sienta europeo puede ignorar.”
També seria bo recordar al mateix Tribunal Constitucional que si s’admet el diàleg per canviar la llei i la mateixa Constitució, per què no s’admet que els catalans es preguntin a si mateixos si volen aquesta Constitució i ho puguin portar a la taula de negociació amb l’Estat?
Si apel·la al Tribunal Europeu de Drets Humans i a la preeminència del dret, no ho ha de fer també el Tribunal als tractats i convenis internacionals subscrits per l’Estat que reconeixen el dret a l’autodeterminació dels pobles?
Per acabar. Acció i omissió. Certament, hi ha qüestions d’ordre polític que escapen a les funcions del Tribunal Constitucional. També ho és que ajudaria a disminuir la tensió, que ell mateix reconeix, i avançar cap a una superació del conflicte, una major celeritat i urgència del Tribunal a dictar per exemple una honesta sentència sobre l’aplicació que es va fer de l’art. 155 o sobre els recurs d’empara interposats contra les mesures de presó preventiva que alguns injustament estan patint. El mateix interès d’Estat que ha demostrat a l’hora de resoldre amb urgència altres conflictes l’haurien de portar a una ràpida sentència sobre l’aplicació de l’art. 155 o les peticions de llibertat dels presos polítics.
