Em costa molt seguir cada dia les notícies del judici. Se’m fa difícil, sobretot, llegir i escoltar les moltes interpretacions i conclusions positives que han provocat els primers quatre dies de sessions al Tribunal Suprem: que si la fiscalia i l’advocacia de l’estat estan quedant retratades, que si les defenses dels presos han estat brillants, que si les declaracions de Junqueras i Forn han causat sensació. Diumenge passat, la meva dona, quan es va assabentar del fiasco de la manifestació de la ultradreta a la plaça Colón de Madrid, em va dir: “No sé si estar contenta o enfadada”. Doncs a mi em passa més o menys el mateix.
Llegeixo i escolto experts i tertulians parlar sobre la malaptesa del fiscal, incapaç d’encertar ni tan sols el nom dels acusats, i la desídia de l’advocada de l’estat, a punt de badallar entre pregunta i pregunta, i no sé si celebrar-ho o deprimir-me. Al capdavall, per què s’hi han d’esforçar si ja coneixen el veredicte; tenen tan clar que han guanyat que ni es molesten —com a la manifiasco de Colón— a salvar les aparences.
Tinc la sensació que estic mirant, en diferit, una final del Barça que vam acabar perdent per culpa d’un penal inventat. No puc gaudir, per més boniques que siguin, de les passades de Xavi, les fintes de Busquets, o les anticipacions de Piqué si ja sé com acabarà tot. No hi trobo la gràcia; al contrari, encara em fa més mal. En lloc de passar-m’ho bé em desespero cada vegada que veig com perdonem, com arribem a porta i no sabem definir, perquè sé com de car ho acabarem pagant. Potser soc més resultadista del que em pensava, però hi ha partits que no es poden perdre. O no, no és ben bé això. Sí que es poden perdre —sempre es pot—, però després no pots pretendre haver guanyat. Una victòria moral és una derrota.
Ens quedarà el VAR d’Estrasburg, sí, però quin sentit té un VAR que funciona amb sis o set anys de retard? Que li preguntin a Otegi. Quan arribi la decisió del Tribunal Europeu de Drets Humans, els presos ja hauran complert part de la condemna, o potser tota. Què passarà, en el cas que el Tribunal els acabi donant la raó? Que farà Espanya? Doncs passar-s’ho pel forro de la Constitució, com sempre. De què ha servit la sentència a favor dels demandants en el cas Bateragune? Els anys de presó ja no els hi podien retornar, i el tribunal ni tan sols va imposar cap multa a l’Estat Espanyol, ni va concedir cap indemnització als condemnats. Tots els magistrats, tret d’una, van considerar que reconèixer la violació de drets és en si “suficient satisfacció justa per qualsevol dany immaterial sofert”. Victòries morals. Derrotes.
