El model de suflé va dominar la xerrameca dependentista durant anys fins que esdevingué ridícul. En veritat sona molt ridícul referir-se com a suflé a uns fets o posicions que ja duren anys. Els ha calgut, doncs, als dependentistes, renovar el model d’empetitiment i desconsideració del que veien que esdevenia constant en la vida catalana. El que havia d’haver passat com una ventada, durava. Hi havia una constant aspiració a la sobirania que durava. Com empetitir-la?
Hom va passar, doncs, del model del que dura poc al de gent que ja no compta a casa seva, que és el que vehicula la reserva índia. Com els indis americans, el catalans som un poble derrotat a casa nostra, derrotats per uns invasors de les nostres terres que s’han quedat la seva propietat per les armes. Membres vocacionals d’un carpetovetònic regiment setè de cavalleria lleugera són el Boadella de Tabarnia fent el mico, l’estirat Mario Vargas noi de la Preysler, en Josep Borrell el ministre d’Abengoa, l’antic comunista i babèlic Francesc de Carreras, el verinós Carrizosa, l’Alicia Sánchez de la Camarga reunits tots ells i elles pels inefables borinots de Societat Civil Catalana.
S’ha observat que tractar Catalunya de singularitat sense el reconeixement de la seva sobirania política “és tractar el poble de Catalunya de reserva índia” (Antoni Castellà). La nació catalana que imagina Sánchez s’assembla més a la nació Apatxe que a cap altra cosa. Podrem viure a la reserva, conservar les nostres tradicions folklòriques i fins i tot potser construir un casino. Un home com en Borrell ens vigila i ens marca els límits.
No s’hi val a entretenir-se massa queixant-se d’aquestes variacions del discurs dels opressors: són capriciosos, ara surten amb una cosa, ara amb un altra. La narració de les visions successives que els nostres botxins fan del nostre captiveri té un interès molt relatiu, és una curiositat a registrar mentre treballem amb seriositat pel nostre alliberament.
