Se m’han buidat els dos pits i ara hi tinc dues espelmes. Cremen d’una manera lletja, blau fosc, amb un foc tan viu que mata, una flama grossa i freda que no escalfa. Se’m van menjant el nom de cada cosa, i ho graten tot tot tan de pressa que m’omplen el cap de fum. Un fum que atrapa les idees i les fa preses, quietes i inútils. Un fum que em corre dins dels ulls i no em deixa veure-hi clar. Un fum que no es desfà ni pintant-hi a sobre amb paraules. Un fum que no se’n va per més que bufi endins, ni bufi enfora, ni res. Perquè el foc del pit crema endins i crema enfora i no s’apaga.
