Per Llorenç Prats, advocat
La judicatura espanyola, per mitjà de la Junta Electoral Central (JEC), ha exclòs Puigdemont, Comín i Ponsatí de les eleccions espanyoles a resultes d’un recurs presentat per partits polítics espanyols.
Tot i així, la mateixa Ponsatí també s’ha presentat a les eleccions municipals, seguint la dinàmica de Primàries Catalunya i de l’Assembla Nacional Catalana, que a Barcelona ho és mitjançat la llista de Barcelona és Capital, amb Jordi Graupera d’alcaldable. I d’aquesta llista no n’ha estat exclosa i els barcelonins la podran votar.
L’exclusió d’aquest polítics catalans s’ha fet de forma forçada. No té ni unanimitat dels membres de la JEC ni aporta arguments jurídics convincents. El criteri de la residència no és adequat (disparitat en el cens). Cap d’aquestes persones han estat jutjades ni tenen limitats els seus drets polítics (participació política, dret al sufragi actiu o votar i dret als sufragi passiu o ésser escollit).
Quan hi ha un recurs electoral, la seva resolució és ferma i inapel·lable. Per això, ha calgut buscar ràpidament substituts a fi de que la llista electoral al Parlament Europeu es pogués presentar a les eleccions.
La via judicial, fins i tot en l’àmbit especial de la matèria electoral, la qual hauria d’ésser fortament garantista de la voluntat dels electors i dels candidats, sembla que serà tortuosa i poc efectiva. Darrere aquest pas s’hi descobreixen, doblement, estratègies molt calculades.
A la pràctica, aquesta situació serà un renovat escenari d’expectatives sobre el futur de l’exili presidencial català. Evitarà la seva confrontació directa amb Junqueras, no permetrà saber com seria la seva entrada al Parlament Europeu, deixarà oberta una nova estela de recursos jurídics dins les relacions europees, permetrà nous posicionaments sobre la qualitat democràtica espanyola… Tot seran temes oberts que continuaran dilatant, encara més, alguna decisió per fer efectiva, encara que mínimament, la independència de Catalunya.
La política que fa Catalunya per complir amb el mandat democràtic sorgit del referèndum d’autodeterminació és com la de qualsevol grup de pressió, més o menys influent o organitzat. Per això, la seva posició només genera polèmiques però no alarma entre el sistema d’equilibris en el qual està inserida la nació catalana (Espanya i França, principalment).
La democràcia espanyola està rebent un entrenament forçat des que hi ha el debat sobre la independència de Catalunya. Aquest entrenament farà que cada dia sigui més difícil, com manté Òmnium Cultural, posar en evidència un dèficit democràtic o una vulneració de drets fonamentals o llibertats públiques a Espanya. L’Estat espanyol ja s’està adaptant a una explicació persuasiva, reforçada per l’estat de dret, sobre el pluralisme territorial o la diversitat cultural. L’estat de les autonomies i les bondats constitucionals, ho facilitarien ja que, segons ells, estan en desenvolupament.
La via unilateral, per tant, sorgeix, una vegada més, com un element de fet que pot tenir plena vigència en les lleis i els ordenaments internacionals. Sempre que sigui prou ferma i seriosa, és clar. La integració europea ha seguit aquest camí. Sempre s’ha venut com el que calia per a la viabilitat econòmica, sobre la dimensió d’un mercat prou gran, i després s’ha vestit de forma diverses, amb votacions més o menys decisives.
Els poders fàctics europeus, com s’ha dit sempre, així que vegin que una regió rica perd dinamisme, esdevé un forat de pèrdues en ajudes o no atrau més quantitat de consum reaccionaran. Ni valors fonamentals ni cartes de desitjos, ni res semblant. Tota la retòrica per a la inclusió i sobre la federació no són més que instruments al servei de les dinàmiques de poder establertes. Res més.
