El Procés ha estat la major estafa política que s’ha practicat contra el poble català. Aquesta evidència es va posar de manifest amb la nul·la voluntat dels “líders” per complir el que prometien; per fer realitat les amenaces que llançaven a l’Estat. Tot ha estat un vodevil deplorable. Plorar i posar llaços grocs. Plorar i governar ajuntaments i diputacions amb el PSOE. Plorar i investir un president del 155. Plorar i abaixar el cap. Plorar i no reconèixer la seva suposada república. Plorar i demanar el vot. Plorar i fer el paperot davant Lledoners. Plorar i cobrar la quota als militants. Plorar i fer xantatge emocional amb els presos. Plorar, plorar i plorar. Plorar i mentir. Mentir amb una independència que avui no, demà potser, però demà passat… segurament!
Els partits del procés volen passar pàgina. Necessiten passar de pantalla. Han ensenyat les cartes i se’ls ha vist la catxa. Era tot una mentida, no anaven de veres. No pretenien realitzar un cop real a l’Estat, no pretenien assaltar el poder i prendre el control del territori nacional. No pensaven en ocupar el lloc dels amos. Sols volien espantar el senyor per negociar unes condicions més agradables. Pèssims negociants, els veien venir d’una hora lluny. El president Rajoy no va sentir la necessitat de pactar res, no hi va veure cap perill. Va decidir que els jutges fessin la seva feina; que l’estat de dret apliqués la llei als rebels porucs. Vae Victis. No es negocia amb un derrotat. No es concedeix res a un vençut.
Presoners de les paraules
Però l’estafa ha estat descoberta i els partits del Procés encara són presoners de les seves paraules. Volen recuperar una estabilitat que no posa en risc els seus sous i, alhora, han de seguir parlant de presos i exiliats. Els toca fer malabarismes: mantenir l’oratòria revolucionaria (cada dia més disminuïda) i garantir el poder dels partits espanyols. Volen negociar engrunes autonòmiques, però encara es veuen obligats a parlar d’una república abstracta que algun dia (diuen, diuen, diuen) implementaran. Les mentides del passat els lliguen a un discurs que els dificulta fer de bons autonomistes i gestors regionals.
Esquerra Republicana voldria jugar un paper actiu en el govern espanyol. Han aconseguint un munt de diputats al Congrés. Intenten demostrar constantment ser bons minyons. Es comporten dòcilment. Paguen les fantes quan cal, però no són convidats a la festa. No s’asseuen a menjar a la taula dels grans. Els republicans han enterrat el seu discurs separatista però no són rebuts a la colla dels qui manen. No aconsegueixen ser un pilar estatal com la Convergència i Unió dels vuitanta i noranta. Roma no paga traïdors. No cal.
Els anys del Procés han estat marcats per un simbolisme tant gegantí com buit. Performances, manifestacions, coreografies, constitucions i declaracions d’independència. Tot simbòlic, res real. Hem viscut dins un colossal teatre on els ciutadans han fet alhora d’espectadors i d’actors. Però el teatre ha durat massa. Ha molestat molts espanyols i ara l’Estat no en vol saber res dels processistes. Diversos polítics i periodistes castellans han volgut participar també del teatre i han venut com real el sainet processista. Indecents uns i altres. Tot ha estat fictici. Un gran somni. Però tal com va dir el gran Calderón de la Barca: “La vida es sueño y los sueños, sueños son”. Un somni pot condicionar enormement la vida d’una comunitat. Mentre el somni duri, els processistes tindran certs problemes per negociar amb Madrid.
Cautivo y desarmado
Per aquest motiu cal començar a dissenyar la gran, enorme, multitudinària, inapel·lable i categòrica Rendició Simbòlica del Govern Efectiu de Catalunya (RSGEC). Liquidar el simbolisme amb una última gran presa de pèl. Una darrera actuació que agradi a uns i altres. Matar el tema d’una vegada. Fer passar a Pedro Sánchez com el macabeu pacificador de Catalunya i, alhora, permetre als processistes amorrar-se a la mamella pública —sense patir pel seu futur econòmic i processal. Imagineu fer la rendició el dia 11 de setembre de 2019. Un orgasme de simbolisme. L’ANC podria ordenar als catalans que aquest any actuïn dins la magnífica capitulació dels somriures. Samarretes i banderoles blanques per a tothom. The bròquil is over.
A les vuit del matí començaria l’espectacle. Els carrers ben nets i polits. El sol il·luminant amb llum redemptora la nostra estimada ciutat de Barcelona. L’exèrcit espanyol començaria a entrar per la Diagonal. La Generalitat ho tindria tot ben preparat: no representaria una ocupació sinó un alliberament. Cartells de benvinguda a les FFAA, a Pedro Sánchez i a SM el Rei Felip. Banderes d’Espanya per tots els balcons. Enmig de l’apoteosi militar, les primeres autoritats espanyoles saludant una població entusiasmada. La gent crida d’il·lusió. Enarboren banderes blanques de l’ANC. La capitulació dels somriures està essent un èxit.
A les nou del matí es realitza el primer acte al Parlament de Catalunya. Roger Torrent, agenollat, demana clemència i jura per l’esperit del marquès de Tarradellas que mai permetrà actes deslleials amb la Corona o la unitat de la Pàtria. Un per un, els diputats passen per davant del Rei per besar-li els peus en senyal de submissió. El monarca no s’immuta, està seriós. Pedro Sánchez observa com la senyera de l’escut del Parlament és substituïda per una nova placa: Siempre fiel Parlamento de Cataluña a disposición del progreso de tota la nación española. Liberado por Pedro Sánchez en el feliz día del 11 de Setiembre de 2019. El públic aplaudeix frenèticament mentre Roger Torrent, somrient, fa una reverència al descobrir del tot la nova placa.
A les deu del matí la comitiva es dirigeix a la plaça de Sant Jaume. Allà el govern efectiu ha preparat un elegant cadafal. Sobre la plataforma s’hi situa una tribuna ocupada per les primeres autoritats espanyoles. Observen com el govern de la Generalitat —amb el seu president al capdavant— demana perdó. Els comandants processistes entreguen un document escrit amb la rendició incondicional del Govern. Imploren pietat i clemència. Les televisions internacionals retransmeten l’acte per tal que el món ens miri.
A la tribuna d’autoritats s’hi ha convidat a representats de França, Alemanya, el Marroc o la Unió Europea. Tots fan que sí amb el cap quan el President Sánchez rep la rendició catalana. El cap de govern d’Espanya passarà a la història com el pacificador de Catalunya. Juntament amb la rendició, el Govern entrega la senyera de Palau que han substituït per l’ensenya blanca. El govern efectiu ordena que a les 17.14 h entri en vigor la rendició. Quan això passi, els campanars de tota Espanya repicaran les campanes durant tres dies i tres nits.
La visita de les autoritats espanyoles s’allarga durant un mes. La plaça de toros de la Monumental fa 50 corridas en honor a l’efemèride. A l’Estadi Olímpic cada tarda s’hi celebren balls tradicionals catalans en honor al Rei i al President Sánchez. En una decisió sense precedents, s’atorga al governant espanyol el títol d’hereu de Catalunya. Gabriel Rufián acusa vehementment —i amb llargues pauses— els pocs ciutadans que critiquen la rendició de ser uns feixistes. Els polítics processistes van a dormir tranquils. Han posat punt i final a l’espectacle d’una manera original i memorable. L’endemà toca llevar-se ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora i treballar per una Espanya fraternal, en una Europa federal dins un món global.
