Trenta anys de fer tombs sense rumb, d’anar perduda, d’omplir cada plat del bufet però deixar-los tots plens, de rebotar i rebotar contra les parets de la vida i fer-te blaus aquí i allà i que caigui tot i se’t desfacin els somnis finets que no has tingut temps de posar al forn perquè tot just comencen.
Trenta anys de tot això i ara és hora de parar, de tornar a tu, a casa, i observar enrere i enfora des de dins i des d’això que ets però potser no volies. Des d’això que t’han fet totes les coses que has fet i totes les que no, que molesten més que les altres perquè irònicament el buit pesa. Perquè tens trenta anys i et queden tantes coses a fer que veus la llista que et ve a sobre i t’empatxa i et mareja com quan has de córrer i córrer i córrer pels passadissos del metro i per l’estació perquè la via catorze és la que queda més lluny i el tren ja marxa. Aquesta sensació que t’hi va la vida, aquest córrer i córrer amb tota la sang a les galtes i les cuixes mig adormides, aquest vertigen de veure que no ho tens, i que només és culpa teva perquè ai, si t’haguessis despertat abans.
Despertar-te abans. Com si abans fos alguna cosa, com si no fos més que la culpa i la nostàlgia i el mal de després. No hi ha abans, només ara i el que et queda, i no saps si el que queda és tot això que queda o això tan petit que queda, i al final només queda por. Por d’haver d’omplir uns buits sense temps per pensar, por d’haver de jugar sense saber les normes, por de parlar massa i callar massa i de fer-te gran sense haver sabut trobar l’equilibri. Por que se t’acumulin les possibilitats i de notar un temps cabró, aquest cony de temps que no admet pauses, empenyent a l’esquena armat amb una goma d’esborrar. Ell que empeny i empeny, i tu amb el llapis, fent ratlles rectes i corbes de significat dubtós, i escrivint paraules amb lletres que es desenganxen i s’allargassen per la pressa. Trenta anys d’aquesta por que vindrà però ja ha vingut i és viva en un món desfigurat. I ara et ve de gust cridar que et deixin tranquil·la i que passi, el temps, que passi, que ja faràs cap. Que tens dret a la calma i a moure’t en un context menys abstracte.
I mentre deixes que tot et corri a sobre, et menges una calma falsa i balles al teu parèntesi, et tornen a venir els mals perquè trenta anys, trenta anys, i encara no has decidit si la vida és aquí o és allà fora. Perquè allà volen, les lletres, i tu i la teva calma balleu en un parèntesi que ha quedat tan sol que no sent ni la música. Balles, sorda, un ritme que només és teu, esperant que quan et trobi algun somriure te l’entengui i vulgui compartir-lo. Però de moment només ets tu, sola, sorda i en silenci, ballant coreografies absurdes que et segueixen la sang i res més.
Trenta anys de preguntes que no troben resposta i de respostes que s’adapten a totes les preguntes. Trenta anys de voler ser i de tancar els ulls, d’ara sí i ara no, de pujar i estimar-ho tot i d’entrebancar-te amb totes les pedretes del prat i acabar embolicada en una manta de misèria. Trenta anys de caure en cercles viciosos de pujar i baixar i baixar i pujar i no trobar mai de la vida el punt mig. Trenta anys de buscar un equilibri que s’escapa o que no arriba. Trenta anys de tant de desgast emocional entre tanta escala i tant de tobogan que mirem endins cada dos per tres per veure què ens queda.
I queda una barreja de purpurina i de paper de vidre. Una mescla de cada color del decorat de cada escena. Un pot de sidral i una patata. Dues roques i un vas d’aigua. Ulls vermells i ungles pintades. Quinze nusos. Vint espelmes. Tres somriures i una pena.
Tres somriures i una pena. Trenta anys de sumar i restar elements a la balança i el resum et diu que tot tira, que els colors vius pinten més fort, que hi ha lletjor però que la veritat es canta, i que la vida és bonica però, a vegades, complicada.
I així, quieta des del punt dels trenta, et mires els ulls en un vidre que et torna difuminada però et veus clara. No tornaràs ni a aquí ni a avui, ni a ahir ni a més enrere, però tant se val. En la claror fosca que et tornen aquests ulls del vidre que fa estona que et mires hi ha reflectides, clarament i boges, les ganes de trencar parèntesis i agafar un bolígraf.
(Fa quinze anys -mitja vida- vaig voler fer el mateix, però amb moltes més cançons, aquí. Me’l van publicar en un llibre. Es nota, la vida).
