Crida l’atenció la facilitat per visualitzar mentre es llegeix Paràgrafs de Barcelona (Àtic dels llibres, 2019) sense ser l’autor excessivament descriptiu. Jordi Corominas i Julián (Barcelona, 1979) Periodista, escriptor i performer, és un extraordinari narrador capaç d’observar, processar i transmetre detalls del seu entorn que a qualsevol altra persona se li escapen. Pot ser que si tractàrem de bregar amb tantes dades i buscar l’estructura adequada per a transmetre’ls seria insuportable o massa dens. No obstant això l’autor, que ha coquetejat amb la poesia llargament, ha traduït al mateix Cocteau, ha publicat novel·la i assaig -a més de nombrosos articles-, té una facilitat magistral per a enganxar al lector i més quan ens parla ara d’una ciutat tan fascinant com Barcelona.
Aquest llibre podríem dir que no és un diari, tampoc és un llibre de viatges ni una guia, no encaixa en cap categoria ni necessita fer-ho. Però hi ha alguna cosa de base en ell que convé analitzar abans d’entrar en el que compta: com ho explica. La seua estructura.
-Com trobes l’equilibri entre la descripció, la dada històrica i la vivència personal? Sorprenentment les descripcions no són exhaustives, al lector mitjà el porten a llegir aquest llibre saltant al Google Maps i al Street View per a buscar les localitzacions.
-Aquesta és una forma de llegir ara. La idea d’aquest llibre va començar una nit en què vaig arribar a casa i vaig pensar en el carrer Aragó amb Marina. Amb aquella perspectiva llavors vaig passar per la Sagrada Família i vaig recordar, de fet aquests paràgrafs estan enllaçats i aquesta va ser la gènesi. Jo volia que tots els passatges estiguessin perfectament enllaçats. Perquè cadascun és una connexió de l’altre, com passa en tots els punts de la ciutat. Això és molt important, que a vegades la gent no ho pensa, la gent imagina les ciutats i els relats de les ciutats de manera lineal però la linealitat quan tu la ciutat la passeges és relativament falsa perquè se’t queda una ciutat mental. D’altra banda això et permet anar relacionant punts que aparentment no estan relacionats entre si.
El cervell, a partir del coneixement, les lectures i la curiositat, estableix una sèrie d’enllaços. Llavors el tema de les anècdotes personals va sorgir més per recomanació de l’editora que volia que jo afegís més part personal. Jo havia reduït bastant aquest punt. Les descripcions, efectivament, són mínimes perquè volia donar unes anotacions a partir de les quals generar una invitació a conèixer Barcelona. Al lector li dónes una sèrie de referències a les quals per si només no arribaria i com les noves formes de lectura permeten una interacció des de la pàgina a la virtualitat, que això abans no existia, ho afavoreix.
Al mateix temps una estructura de paràgrafs donava dues coses més: la primera d’elles és l’agilitat a l’hora de la lectura, i intentar canviar el que podria ser la idea d’una guia de la ciutat, que no ho és, i al mateix temps el segon punt és que feia temps que no escrivia un llibre en català. Així que quan arribava a casa de la feina escrivia unes sis pàgines del llibre Paràgrafs com una forma de retrobar-me amb la meva llengua materna. Perquè jo, al cap i a la fi, en el dia a dia parlo català. La gran virtut de ser barceloní ara mateix és ser bilingüe integral, si no hagués crescut bilingüe no hauria tingut facilitat per a aprendre després francès o italià, no els parlaria. Jo vaig aprendre l’italià amb vint anys i el francès amb quinze i va anar bé per ser bilingüe.
-Paral·lelament a la transformació de l’espai ciutadà, s’ha donat un canvi en les maneres de representació de l’experiència urbana. Cite “Barcelona té un problema i és que s’explica malament”. Ara està molt de moda parlar d’eficàcia aplicada a la creativitat i a la memòria. Existeix una manera “eficaç” d’establir el relat urbà? Podria ser la fórmula Paràgrafs?
-Cada relat urbà és diferent, això és molt important, i l’única forma que sigui eficaç és que qui intenti explicar les ciutats tingui una veu pròpia i un estil personal. Un gran problema del relat urbà, de la forma de relatar la ciutat, és que, com la mateixa ciutat, està caient en una espècie d’asèpsia. I a més estem venent una moto de la manera de passejar i de caminar, almenys en el que és el mercat literari, que és totalment falsa i en realitat està insultant lo que és l’art de passejar i de caminar a partir de banalitzar-lo.
A veure, podria ser una manera eficaç els paràgrafs, sí, perquè un paràgraf curt té una immediatesa que s’adapta molt al temps actual. Això sí que és veritat. Però per exemple l’estructura, a moltes persones que obrien el llibre per primera vegada, sense llegir-lo, els sorprenia i em deien “És un llibre sense capítols!” I jo responia, ja, clar, és que quan vas caminant per la ciutat la cosa no va de capítols. Pots tractar de parcel·lar la ciutat però no funciona. Jo tinc més connexions del que sembla amb Enrique Vila-Matas, per la seva idea urbana d’esgotar la ciutat, que m’interessa molt i que cada vegada tinc més present. La ciutat és inesgotable i la feina del relat urbà es revela com una feina impotent perquè la ciutat encara que és una construcció secular sempre serà superior al passejant.
Qui passeja la ciutat al final acaba pensant-la. Per tant Paràgrafs no és una guia, perquè les guies no pensen les ciutats si no les descriuen. Després perquè també fa una aposta per justament el que deia al principi, la veu pròpia i l’estil personal.
-Per a això tenim eines com les referències, les plaques, de les quals parles en el teu llibre. De les poques plaques que hi ha a Barcelona, alguna no política destacaries com favorita? On i per què?
Per exemple hi ha una al Poble Sec d’una persona al barri que va ser la primera que va tenir un telèfon propi a la seva casa. Era un periodista, tot té una explicació i és que hi ha una expressió catalana que és meravellosa i és que “el nom fa la cosa”. Tens la placa literària, tens la placa política. Però falten més plaques anecdòtiques basades en una quotidianitat, sí. Això de les plaques ho entenc com una qüestió pedagògica ciutadana, perquè crec molt en la idea del ciutadà, la persona que ha rebut una educació autocrítica i que pot viure la societat perquè primer ha estat autocrític també.
En ciutats europees com París, Roma, Londres i Berlín, es troben moltes plaques d’aquest estil. Aquí a Barcelona hi havia unes plaques que ara ja no posen que eren les dels negocis centenaris. Estaven arran de terra, per exemple a Sants estava la de “El Rei de les Gorres”, ara ja no està perquè va tancar el negoci, però jo l’hauria deixat. Passejar és saber mirar la ciutat i no es mira suficient cap amunt i cap avall perquè no hi ha una educació del caminant, en qualsevol cas caminar no és passejar. El ciutadà i el turista que tingui curiositat, mitjançant les plaques pot integrar coneixements, sense necessitat de virtualitat, als seus passos. I això està molt bé perquè la gent no sap ja mirar. O sigui, passejar és l’art de saber mirar la ciutat.
-Al carrer Comte Borrell amb Gran Via, número 133, sobre la porta, expliques al llibre que vas veure símbols presumiblement maçons. Se suposa que a Barcelona hi ha molts, fins i tot hi ha ofertes turístiques de rutes per la Barcelona maçònica. Tu que la coneixes bé, quant de veritat hi ha en això o és un truc publicitari turístic?
-No, no, què va, no té tanta transcendència. De fet una cosa és el tòpic, la idea preconcebuda, i una altra és la realitat. La burgesia catalana, en cert moment, probablement influenciada per França, va adoptar la maçoneria i no era una cosa ni de dretes ni d’esquerres, era generalitzada. En el Passeig de Sant Joan hi ha la biblioteca Arús, realitzada perquè en morir un maçó, que era el senyor Arús, els seus marmessors compleixen les peticions del seu testament i creen la biblioteca on hi ha una estàtua de la llibertat. L’estàtua de la llibertat és un símbol molt maçó perquè simbolitza la llum lluitant contra la foscor. En el barri de Sarrià hi ha molta maçoneria també. No és una qüestió en la qual aprofundeixi molt en el llibre perquè s’ha transformat en anècdota.
-Parlant de com el turisme altera la història del lloc: El Raval, dius que molts guiris creuen que ha estat així aquest barri tota la vida. No ho freqüentes assíduament, comptes, però per què penses que no hi ha gairebé imatges del Raval abans del Segle XXI? S’està tractant avui de blanquejar la història?
El Raval és anar del mínim al màxim perquè tant el barri com Barcelona tenen un dualisme, es tractava del Barri Xinès però després de les olimpíades li canvien el nom. A partir de l’any 2000 van fer la rambla del Raval i, jo tinc un mapa de Barcelona de l’any 1985 en el qual es veuen els catorze carrers que conformen el barri, però si tu cerques per internet no hi ha imatges prèvies de la rambla del Raval.
És la idea que el passat no existeix. No es planteja ni el transeünt ni el turista que hi hagués alguna cosa abans. Però aquest és l’únic barri amb un índex de pobresa galopant que està en el centre de la ciutat en tota Europa, llavors la idea de domesticar el Raval és un impossible. No obstant això comparativament Barcelona amb altres ciutats europees té un índex de criminalitat més baix, encara que s’intenti estendre la idea contrària. Que si hi ha un blanquejament de la història? Clar que sí, els carrers són política. Les plaques, la nomenclatura, són política.
-Quina és la teva postura davant el pols entre franquícies i petit comerç?
L’espai públic ha de ser lúdic, sí, però també és històric. Les franquícies són un problema però ara mateix per exemple s’està revitalitzant les associacions de veïns. Si parlem d’identitat, els barris de Barcelona estan mantenint la seva identitat de poble. El Carmel, Gràcia, Guinardó, tenen identitats molt marcades. No és una casualitat que en les últimes vagues generals els llocs que van ser atacats pels manifestants van ser Starbucks, per l’homologació, perquè es veu com a enemic enfront del manteniment del petit i mitjà comerç. És que tenim responsabilitat social i política tots.
Potser hauríem de parlar més de negoci de proximitat, que és més correcte, però la mateixa ciutat no ho posa fàcil, perquè el model barceloní com té aquests barris que abans eren pobles la idea del mercat de barri és essencial. I són mercats del segle XIX meravellosos. Però ara fan el mercat supermercat i és una contradicció, una manera neocapitalista de manteniment d’aquests negocis, perquè puguin sobreviure.
-Et refereixes a la plaça com “limbe entre la ciutat antiga i la nova”. Creus que s’ha perdut el gust per les places com a llocs de reunió i d’esplai a les grans ciutats?
-A Gràcia no s’ha perdut el gust per les places, per exemple. Sempre dic que jo sóc de Guinardó de cor i gracienc d’adopció. Gràcia té disset places i encara que van estar a punt de robar el significat de les places no l’han aconseguit. A l’estiu s’omplen de gent a la nit, a veure, hi ha un perill que són les terrasseses, però es transiten.
De fet, la voluntat de Paràgrafs de Barcelona, a part que és un llibre que va sortir natural, que va sorgir la idea i el cos me demanava escriure’l, és motivada perquè vaig llegir un llibre de Josep Pla que és Barcelona, una discussió entranyable. On ell raona sobre Barcelona i ho fa des de la visió que a mi em fascina i és la de ser un estranger a Barcelona, a la ciutat. Jo també ho faig, perquè és que la gent pensa que jo estic enamorat de Barcelona i jo no ho estic, per a mi Barcelona és una forma de coneixement però després necessito anar a altres ciutats, els meus peus són europeus. Barcelona té uns instints comunicatius que altres ciutats no tenen.
