Des de fa un temps ens relacionem a través d’aplicacions mòbils que permeten escriure’ns sense haver de fer una telefonada o reunir-se fent-nos la vida més còmoda. Això inclou la relació amb el nostre cap, la llogatera i el perruquer.
Aquests últims són els que ens estan portant uns quants problemes. Per què? Doncs perquè semblava que el que déiem a aquests llocs ho consideràvem una conversa informal però la justícia ha començat a considerar que no, que d’informal res.
La setmana passada el jutjat número 13 de Vigo va dictaminar en una sentència sobre aquest aspecte. Al territori espanyol tenim el codi civil (d’aplicació a la major part del territori) que regula el contracte escrit i el verbal.
El primer necessita unes formalitats, com data i lloc, nom de les parts, clàusules, acords i signatura. Recorden el ‘contracte’ de Lionel Messi en una tovallola d’un restaurant? Doncs això era un ‘contracte’ escrit.
El segon, el verbal, és més complicat de provar davant del jutjat. Abans la gent parlava d’unes condicions que després duien a terme però hui en dia és un poc complicat que es facen realitat i la major part de les vegades s’acaba al jutjat. Vull fer menció ací al Tribunal de les Aigües de València, on es jutgen pleits per incompliment d’acords verbals entre els regants de les séquies del riu Túria.
En el dia a dia, es tracta d’una conversa entre dues persones, un llogater i un client, un comprador i un venedor o inclòs, entre un perruquer i el seu client. Queden en una cosa que després haurien d’acomplir però que són ‘paraules’ que després són difícils de provar.
Una vegada feta la distinció és quan s’entén la sentència de Vigo. El jutjat ha considerat que aquestes converses de Whatsapp (i en conseqüència d’aquelles aplicacions de conversa als dispositius electrònics) constitueixen un contracte verbal. No sols pel que especifica el codi civil sinó també per la llei de societat de la informació (2002) que estableix que els mitjans electrònics poden ser prova d’existència d’un acord. Només quedaria provar l’autenticitat dels missatges, que ja sabem que poden ser manipulats.
Hi ha dues passes en aquest moment, aportar unes ‘pantalles’ que els dos admeten o enviar un requeriment a l’empresa perquè ens passe el que té guardat (eixa és l’altra, en els servidors d’aquestes empreses hi ha milers i milers de converses i fotos!, guardades).
Tot açò ens demostra que la realitat va per sobre de la llei i que són els jutjats els que han d’adaptar les situacions quotidianes a les lleis existents mentre que no hi haja canvis legislatius actuals. I que hem de tindre en compte aquesta consideració abans de donar-li a ‘enviar’ la pròxima vegada que quedem en alguna cosa.
