Tinc la sort d’acompanyar dos tallers literaris: el de La Tec-Ca i el de La Molsa que em sorprenen sovint amb textos molt millors dels que jo us puc oferir amb certa continuïtat. Avui després de parlar dels diferents significats del silenci hem llegit pensaments com el de la Maria Navarrete:
Allò que anomenem silenci només és una sensació, un percebre el que hi ha quan abaixem el volum i la freqüència dels sorolls coneguts, perquè on hi ha vida hi ha moviment i sons, molts d’ells, imperceptibles pels nostres sentits. Només en la mort crec que hi haurà silenci absolut, però mentre no mori, no ho sabré.
També poemes que ens han esborronat la pell com aquest de la Meritxell Albaladejo:
SILENCIS ENCADENATS
M’has trencat la pau del meu silenci.
Del silenci que exigeix tot apoderament interior.
D’un interior que ha entrat en conflicte.
Conflicte que em retreu les meves inaccions.
Inaccions plenes de crits ofegats.
Ofegats pel silenci de la por.
Por de no sobreviure que m’immobilitzà davant la teva agressió.
Agressió mesquina de bèstia bípeda.
Bípeda reforçat per l’errònia interpretació d’un silenci submís.
Submissió de supervivència.
Supervivència d’un cos desconnectat del seu interior.
Interior ple a vessar de retrets.
Retrets que em culpen per no haver lluitat.
Lluita silenciosa on s’enfronten la discordança d’accions i sentiments.
Sentiments de ràbia que anhelen emergir i esbudellar els silencis.
Silencis en corrua encadenats cerquen una sortida.
Sortida emmarcada per la tinta dibuixada d’aquestes paraules.
Paraules escrites amb la boca tancada.
Tancada en la restablerta pau d’un silenci dibuixat.
