Han tret a un dictador de la seua tomba en un intent de dignificar la democràcia. Però l’intent ha acabat sent un despropòsit.
En Alemanya no hi ha cap tomba nazi que haja estat 40 anys com a memorial on pogueren anar tots els seguidors a fer les seues ofrenes. Un cas excepcional va ser el de Rudolff Hess, enterrat en un cementeri que es va convertir en lloc de pelegrinatge. El govern alemany ho va tindre clar, una matinada a les 4 del matí van exhumar el cadàver, van desmantellar la tomba i van llençar les cendres al mar.
Ací ha sigut un espectacle que ha retransmés TVE amb una ministra vestida de negre, un colpista condemnat passejant-se i cridant lemes franquistes i banderes amb l’àguila de San Juan per tot arreu.
En un moment en què es requisen banderes per tot arreu, una es pregunta perquè aquestes no.
La llei de memòria històrica que ens està permetent buscar i trobar als represaliats i les represaliades pel franquisme va establir que als llocs i actes dependents de les administracions públiques no pot estar present. Però a la vida privada sí.
És per això que l’hem vist en mans de toreros, bars i gent en manifestacions i concentracions.
Ahir, un nét del dictador la va posar al balcó de sa casa (al revés) i la portava al damunt quan entrava al Valle. Tothom estava alerta perquè l’acte de l’exhumació era un acte de l’administració al tindre presència de la ministra de Justícia, que en aquest cas actuava com a notaria major del regne. No obstant això, el fèretre va eixir amb el penó familiar i la creu llorejada de Sant Ferran. El que havia dit abans, una exhumació que pretenia restituir la dignitat a les famílies i que va ser un altre homenatge en horari de màxima audiència.
Esto es una joya de la Historia de la Televisión.
— Moe de Triana (@moedetriana) October 24, 2019
Hem de recordar que el codi penal no castiga l’ús de símbols d’aquesta dictadura com si passa a Alemanya, en el que el simple fet d’alçar la mà ja comporta des de multes a penes de presó. Igual que portar les sigles HH en una camiseta o el número 88. Només s’accepta en exposicions i com a part d’un moviment artístic per criticar-lo. Es va intentar per part de CIU en 2013 que es considerara com a delicte d’apologia i enaltiment del franquisme però va ser rebutjat per part del Partit Popular. Amb aquest moviment queda clar les diferents maneres que tenen les democràcies és tancar aquests períodes negres en el que la llibertat no està present.
En Espanya no està tancat ni sembla que ho estiga pròximament. Per un costat queda la gent que enalteix aquest moviment repressiu i feixista amb impunitat i per altre, queden les víctimes. Perquè ahir es va traslladar el cadàver d’aquest dictador però encara queda per saber on estan enterrades 100.000 persones que van desaparéixer durant la guerra civil i posterior dictadura i que no es sap on estan. Entre ells, Federico Garcia Lorca.
Podria entrar l’apologia d’aquest moviment dins dels delictes d’odi però depén del jutge que tinga aquest procediment entre les mans el que ho considere així. Aquests delictes contemplen la violència, la discriminació, l’hostilitat, el menyspreu i actes contra la llibertat i la igualtat.
D’aquesta manera si les persones que porten aquestes ensenyes hagueren comés actes i o delictes contraris a la llibertat de la resta de les persones si es podria considerar com un delicte d’odi però la simple exaltació i manifestació amb ells només és mostra de la llibertat d’expressió que gaudeix aquest país.
Amb el que vam veure queda clar que ens queda molt camí per recórrer. No sols amb les persones d’aquest moviment que segueixen enaltint aquest moviment repressor i dictatorial perquè no és delicte ni ho serà perquè no hi ha interés a perseguir-lo com a tal. Ni amb les víctimes represaliades que no han vist per part del govern el mateix interés a restablir la dignitat que se’ls va traure, en el moment del seu assassinat, el seu enterrament i després evitant que puguen ser enterrats on la família més s’estima. I així no es pot avançar.
