Xile és el setè país més desigual del món segons xifres del Banc Mundial, tot i això té una de les economies més estables de la regió, juntament amb la solidesa política que ha mostrat tenir al llarg dels últims 30 anys. “Enmig d’aquesta Amèrica Llatina convulsionada, vegem a Xile, és un veritable oasi amb una democràcia estable” assenyalava el president Sebastián Piñera en televisió, referint-se a la crisi política existent a Bolívia i el Perú, al costat de la recessió de l’Argentina i Paraguai, i l’estancament de Mèxic i el Brasil. No obstant això, aquell oasi va esdevenir un miratge 12 dies després, amb l’esclat social que es produïa als carrers provocat pels estudiants davant l’alça del transport públic, i provocant l’Estat d’Emergència, amb militars als carrers i toc de queda a la majoria del territori nacional.
Les institucions viuen una de les seves majors crisis al país, perdent la valoració de la ciutadania, tal com passa també sobre els mitjans de comunicació, que han estat fortament cosits a trets per les manifestacions desplomant la seva credibilitat a través de consignes com “apaga la tele” en xarxes socials, a més de tot l’escenari polític, on tant l’oficialisme com l’oposició, han estat titllats d’oportunistes per intentar apropiar-se el moviment.
Avui dia la Plaça Itàlia, que abans era el principal lloc de reunió i manifestació dels “santiaguinos”, s’ha convertit en un camp de batalla entre policies i ciutadans, els que l’han rebatejat com la ‘Plaça de la Dignitat’ darrere de les demandes encunyades pel moviment al llarg de tot un mes. La instauració de l’Estat d’Emergència no va detenir el milió tres-centes mil persones que van anar a manifestar-se en el principal punt de trobada de la capital xilena, tampoc ho van ser els vint civils morts en les protestes, o les gairebé dues-centes cinquanta persones que han perdut un ull producte de balins de la policia, per contra, el descontentament i la violència segueixen vius al dia d’avui en una escala ascendent, amb una mirada de màxima preocupació per diferents organismes internacionals a causa de sistemàtiques violacions als drets humans al llarg d’aquesta crisi.
És així com Sebastián Piñera va passar de ser el candidat electe a la presidència amb major quantitat de vots en la història de Xile amb un 54.6% de les preferències, a convertir-se en el president amb la menor aprovació de la ciutadania registrada en un 9,6% durant el període de crisi. També va passar de ser el líder regional que celebraria la COP25 i l’APEC, a ser el president ignorat pels seus principals aliats estratègics de la regió com Jair Bolsonaro, o Mauricio Macri, als qui va defensar tan ferventment al seu moment.
Així com Xile viu aquest procés de canvi per generar per primera vegada una Constitució feta en democràcia, el president de govern també ha tingut un canvi significatiu en els senyals que envia per enfrontar aquest procés. La veritat és que Sebastián Piñera ha intentat abordar la crisi de totes les maneres en què el manual ho indica: amb un canvi de gabinet, amb rejoveniment en les portaveus de govern, amb silenci de vegades, i colpejant la taula a vegades, però sobretot amb variacions discursives que són possibles d’observar quan el mateix president va declarar la guerra, per després demanar perdó, i finalment agrair a la manifestació en els diferents discursos transmesos per cadena nacional en menys de 20 dies.
Les enquestes llancen que 8 de cada 10 xilens està d’acord amb la generació d’una nova Constitució, i així ho van fer veure els manifestants als carrers per un mes seguit sense descans. Producte d’això, els líders de gairebé tots els partits polítics grans de Xile (menys el PC) van fer una declaració conjunta davant la premsa per anunciar l’acord transversal per deixar enrere la Constitució de la dictadura d’Augusto Pinochet (que és la que regeix actualment), i donar inici el primer procés constituent de la història xilena en democràcia. Això serà a través d’un plebiscit per votar ‘sí o no’ per a la generació d’una nova constitució en el pròxim mes d’abril, i després un plebiscit per escollir el tipus procès constituent.
Aquest esclat social és el més gran en la història recent de Xile, que acumula una sèrie de demandes generades a través de les últimes dècades mitjançant l’eslògan “no són 30 pesos, són 30 anys”, on s’adhereixen les demandes del moviment estudiantil per augmentar la qualitat i els desequilibris d’educacionals entre classes, el moviment “no + AFP” que condemna el sistema privatitzat de pensions, el moviment que condemna la privatització de recursos naturals, s’exigeix també la reducció de dieta parlamentària, l’alça en els salaris, i també pels drets maputxe després de l’assassinat del comuner Camilo Catrillanca l’any passat per part de Forces Especials de Carrabiners, a més de portar justícia a la llarga llista de casos de corrupció que han tocat al món polític i empresarial d’aquest país.
Davant d’una oposició tan fragmentada en els seus lideratges i objectius, costa veure qui realment pot prendre profit de la crisi social que avui es desenvolupa a Xile. No obstant això, malgrat tot el que s’ha dit anteriorment, és Sebastián Piñera qui té avui entre les seves mans l’oportunitat de convertir-se en el personatge històric de la transició social de Xile, en aquell líder que impulsarà la nova constitució política, i que finalment aconsegueixi disminuir les abismals bretxes entre classes socials de país. Tanmateix, tot això dependrà de com segueixi abordant la violència en les manifestacions, la repressió policial i el respecte als drets humans vulnerats, ja que la factura que es lliurarà postconflicte per la vintena de morts i els milers de ferits, en algun moment s’ha de cobrar.
