La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la immunitat d’Oriol Junqueras ha posat en entredit el judici als líders del Procés i ha desencadenat un terratrèmol -o hauria de dir tsunami?- a l’Estat espanyol.
És evident que la decisió de Luxemburg suposa una victòria judicial sense precedents per a l’independentisme, i des de l’establishment polític i mediàtic de l’Estat s’està intentant instaurar el marc que aquesta és, tan sols, una victòria moral. S’equivoquen tan sols intentant-ho, això va molt més enllà.
No s’han fet bé les coses i la sentència del TJUE només és el començament de la decadència autoritària de l’Estat, una decadència que pot passar per damunt dels drets de tots i la credibilitat de molts.
Davant la seva incapacitat de guanyar i convèncer a les urnes, l’Estat va decidir judicialitzar un conflicte polític i l’única batalla que ha aconseguit guanyar ha estat la de la repressió.
Les clavegueres de l’Estat es desborden amb les femtes de l’autoritarisme i ni totes les Grisos, Ana Rosas i Ferreras del país ho estan aconseguint tapar.
L’independentisme segueix creixent a les urnes, Europa no para d’esmenar la plana a la Justícia espanyola i els mitjans internacionals -malgrat els maldestres esforços d’España Global- no compren la moto de la separació de poders a l’Estat espanyol.
Per sort o per desgràcia, el futur d’Espanya està a les mans d’en Pedro Sánchez. L’home de les mil cares torna a tenir una oportunitat d’or per girar el timó, adreçar aquesta situació i convertir-se en l’estadista que mai ha estat. Si no ho fa, l’Estat espanyol perdrà tres batalles: la batalla política, la batalla judicial i la batalla pel relat.
Diu la ministra Carmen Calvo que és l’hora de la política. Potser és que ja ho han entès. Potser no. Ho sabrem ben aviat.
