Durant l’última setmana hem pogut conéixer que els diferents governs han utilitzat una aplicació anomenada ‘Clearview‘ per identificar persones que no tenien registrades.
Només es necessita la foto d’una persona, i amb açò aquesta aplicació et dóna totes les imatges públiques que hi ha de les mateixes característiques facials amb l’enllaç al lloc d’origen de les fotos. Fins ara, les agències havien d’investigar qui era eixa persona, per on es movia i que feia en la seua vida.
Ara, aquest lloc t’ho diu en un moment i damunt, amb la nostra pròpia col·laboració perquè són imatges que hem cedit al web, que al seu torn ha venut. Recordeu això que signarem a l”acceptar les condicions d’ús’? Cedir els drets d’imatge a empresa X (Facebook, Instagram, Linkedin, Youtube, Tik tok…) que al seu torn podria posar-la a disposió de tercers? Clearview són els tercers, que les facilita al seu torn al millor postor, siga FBI, CIA, Mossos d’esquadra, agències de seguretat o el veí/la veïna del tercer que està stalkejant una estoneta.
Clar, la companyia diu que és una ferramenta d’investigació utilitzada pels organismes encarregats de complir la llei per identificar els autors i víctimes de delictes, però clar això és com ho venen i una altra cosa és com s’usa de veritat.
Però clar, cap persona ha pensat en aquelles víctimes que desapareixen i no volen ser trobades o aquelles dones que no volen ser assetjades per un senyor que s’ha encapritxat d’elles en el viatge de metro del matí. O aquells manifestants que van contra unes mesures que consideren que no estan bé.
Però és que ningú pensa en la legislació?
A Europa, el Reglament General de Protecció de dades prohibeix de forma general el tractament de dades biomètriques, entre els quals es troba el rostre d’una persona i els trets facials que permeten identificar-la de forma inequívoca. És més, són dades especialment protegides com ho són les creences religioses o informació de la salut. Però sempre hi ha casos en el que es poden usar aquestes pràctiques.
El primer cas seria que s’usarà per al servei dels cossos de seguretat en la persecució de delictes i d’actes terroristes. És evident que el perill resideix en qui persegueix aquest delicte, si és un estat totalitari el delicte pot ser entrar a internet o si és un estat democràtic el perill potser organitzar-se en plan tsunami per convocar actes permesos a les constitucions.
En el segon cas seria quan un/a afectat/afectada ha donat el consentiment. En aquest cas és lícit i és prou important per a utilitzar aquests sistemes. Imagineu que per accedir a un lloc d’una empresa, d’una casa o oficina governamental fan un reconeixement facial que es pot copiar mitjançant aquesta tecnologia. A hores d’ara Caixabank ens permet traure diners ensenyant la nostra cara amb una selfie. Açò és voluntari i ho fas perquè vols, altra cosa és el que passa als diferents aeroports del món que deixen en mans de la màquina el reconeixement de les persones que accedeixen a les terminals, replegant gratis una informació molt valuosa que després no sabem on anirà.
Queda clar que la legislació torna a estar cinquanta passes per darrere del que passa a la societat actual però no sabem si és perquè la tecnologia avança més ràpid o perquè no es vol legislar sobre aquesta matèria encara i permetre veure fins on arriba sense posar-li límits de cap mena. I com sempre, els que tenim més a perdre som el poble.
