Com hem pogut veure en les darreres eleccions generals al Regne Unit, els independentistes escocesos; amb el seu resultat immillorable, davant la consumació del Brexit dur divendres passat, i amb una població molt majoritàriament contrària a la sortida del país de la Unió Europea, ja tenen el terreny aplanat cap al segon referèndum d’independència i cap a la plena sobirania. Però, com han arribat fins aquí? Quina mena de nacionalisme és l’escocès? Per què, en canvi, els seus homòlegs gal·lesos han fracassat per ara en llurs objectius polítics?
Com diuen en anglès: first things first. Escòcia és un país ultra-majoritàriament anglòfon i per tant, assimilat lingüísticament per la seva nació veïna, Anglaterra. A més, fa molt de temps que a Escòcia no existeix una unitat idiomàtica o cultural, ja que el país està dividit entre la meitat nord: les Highlands, on històricament s’hi ha parlat una llengua cèltica portada a l’alta edat mitjana per colons irlandesos de l’antic regne de Dal Riáta, el gaèlic escocès, avui dia tocat de mort i amb només 57.000 parlants nadius; i la meitat sud: les Lowlands, on històricament s’hi ha parlat l’scots, una llengua d’origen germànic (sovint considerada un dialecte de l’anglès) que és una evolució pròpia de l’anglès antic, introduït en aquelles terres a partir del segle X, que al seu torn, es troba en una fase avançada del procés de substitució lingüística per part de l’anglès estàndard.
Per contra, el País de Gal·les és una nació amb una cultura mil·lenària, que ha conservat una antiga llengua celta britònica d’origen preromà, el gal·lès, que ha sobreviscut com a idioma majoritari de la població nacional fins a l’entrada del segle XX i que es manté encara com a llengua viva, parlada habitualment per milers de ciutadans del Regne Unit. Avui en dia, el gal·lès és una de les dues llengües oficials a Gal·les, en peu d’igualtat administrativa amb l’anglès, i segons càlculs estimats compta amb 700.000 parlants competents.
Aleshores, per què no és Gal·les qui lidera la batalla per la sobirania de les nacions a la Gran Bretanya? Seria lògic pensar-ho, tenint en compte que el país disposa de la llengua cèltica més ben conservada de totes les que resten vives i té una identitat ben diferenciada. La resposta no és pas fàcil i és plena d’implicacions sociopolítiques, culturals i històriques.
Després de la nostra pregunta, aquest punt de partida ens duu a una reflexió sobre el mateix significat dels mots nació i sobirania. Se’ns formula una altra pregunta: és el mateix, sobiranisme; terme tan estimat per bona part del catalanisme, que nacionalisme? Són sinònims? Mirarem de trobar resposta a totes aquestes qüestions analitzant els dos principals moviments independentistes de l’illa britànica.
Per una banda, el nacionalisme escocès se sosté fonamentalment en arguments econòmics, polítics i ideològics. Econòmics, perquè Escòcia, com Catalunya, és un país autosuficient que tindria opcions reals de consolidar-se com a estat modern i eficient, sense massa dificultats d’inserció al mercat europeu, en gran part, gràcies al fet de ser una potència petroliera, ja que disposa d’una de les més grans reserves marines de petroli d’Europa. Polítics i ideològics, perquè el Partit Nacional Escocès (SNP), que monopolitza l’independentisme escocès de manera aclaparadora, és un partit amb una agenda socialdemòcrata clara: amb plans de pertinença continuada a la Unió Europea, obertura a la immigració, creació d’habitatge social, augment d’impostos i de despesa social, desarmament nuclear, entre d’altres.
Tornant a la qüestió identitària, paradoxalment, la desunió cultural d’Escòcia ha anat acompanyada d’una forta unitat política sota una identitat comuna escocesa, no-lingüística i basada en un estat unitari, l’antic Regne d’Escòcia, fundat al segle IX i unit per lliure voluntat amb Anglaterra l’any 1707. D’altra banda, amb el temps, la unitat d’Escòcia s’ha vist reforçada gràcies a la progressiva uniformització lingüística del país sencer sota l’anglès estàndard en la seva variant escocesa. Això últim ha reforçat el fet que el sobiranisme escocès no esgrimeixi gaires raons culturals en l’horitzó independentista.
En definitiva, Escòcia és un cas paradigmàtic de sobiranisme pur, en què els interessos politicoeconòmics de les classes mitjanes i altes del país s’avantposen a qualsevol discurs que proposi el restabliment d’una idiosincràsia etnolingüística pròpia i diferenciada respecte a l’estat del qual hom es pretén separar.
Per altra banda, des de la seva aparició a principis de segle XX com a moviment influent en la societat gal·lesa, el nacionalisme gal·lès s’ha centrat en les reivindicacions lingüístiques, culturals i històriques, i en tot el que diferencia el poble gal·lès de la resta de l’illa. Això es fa palès en el nom del partit històric del moviment, Plaid Cymru (literalment: Partit de Gal·les), que des de la seva fundació va promoure la llengua autòctona en tots els àmbits, en va reclamar l’oficialitat i l’ús en l’educació, i va realitzar manifestacions i accions de rerefons cultural, amb episodis memorables com l’incident de Penyberth l’any 1936, conegut com a Tân yn Llŷn (foc a Llŷn), o esdeveniments anuals com l’Eisteddfod, un festival antiquíssim de celebració de les lletres gal·leses, sobretot de la poesia.
Tanmateix, el Plaid Cymru, actualment d’orientació socialdemòcrata, ha incorporat arguments de caràcter social i econòmic al seu discurs per atraure el vast electorat anglòfon, uns arguments que d’altra banda no tenen la mateixa força que els que addueixen els seus afins escocesos, ja que Gal·les és un país molt més empobrit i dependent de l’economia anglesa que no pas Escòcia.
Sigui com sigui, el nacionalisme gal·lès sempre s’ha mantingut fidel a les seves reivindicacions lingüístiques i culturals. La dita gal·lesa cenedl heb iaith, cenedl heb galon (una nació sense llengua és una nació sense cor) resumeix la seva visió històrica. Aquesta vocació ha portat el moviment a vincular-se estretament a les zones més gal·lesoparlants del país; és a dir, a tot l’oest de Gal·les, especialment el nord-oest, que han esdevingut autèntics féus electorals del Plaid Cymru, partit que històricament ha tingut implantació quasi nul·la al sud, la zona més poblada i industrialitzada del país, de tradició minera i actualment de parla anglesa. Aquesta situació recorda força a la que vivim al Principat, on el nacionalisme català i espanyol han anat tot sovint de la mà de la llengua habitual dels votants i on hi ha hagut una forta tendència a l’enrocament territorial d’ambdues posicions.
No és el cas d’Escòcia, on el moviment sobiranista no ha anat pas lligat a cap sector de la població ni a la llengua dels electors, cosa que ha permès que una gran fracció del país s’hi hagi sentit fàcilment interpel·lada i hagi pujat al carro de l’independentisme sense que això comporti l’acceptació de cap nova hegemonia cultural.
Cal afegir que, tot i disposar d’una llengua i cultura úniques que gaudeixen de certa vitalitat, el Principat de Gal·les ha estat políticament integrat a Anglaterra des del segle XIII, i la identitat comuna gal·lesa en si mateixa és un constructe nacional relativament recent, format a partir de territoris d’antics regnes cèltics a l’oest d’Anglaterra que havien mantingut dialectes britònics. Aquests territoris, a diferència d’Escòcia, mai havien estat aplegats sota un sol ens polític amb una sobirania compartida, més enllà de la monarquia anglesa. Això ha dificultat la consolidació d’un sentiment nacional unitari compartit a través de tot el país, ja que la identitat gal·lesa és fonamentalment lingüística i el gal·lès està pràcticament extingit a la meitat del territori.
Fent un paral·lelisme amb el nostre país, el Principat de Catalunya és un cas particular, ja que compta tant amb un fort sentiment compartit d’unitat nacional vertebrada al llarg de segles, com amb una llengua i cultura autòctones amb prou vitalitat. Així, té totes dues potencialitats: tant el punt fort d’Escòcia com el de Gal·les respectivament. Per això, és la nostra missió aprofitar aquestes condicions favorables de què no gaudeixen altres nacions sense estat de la nostra Europa per poder assolir la plenitud nacional de Catalunya.
El nacionalisme i el sobiranisme són el mateix, llavors? Sovint podem trobar resposta a aquestes qüestions ideològiques en l’etimologia. El mot nacionalisme ve del llatí natio, que literalment vol dir naixement, és a dir, el moment en què es dona a llum un ésser amb un ADN determinat: una metàfora referida a la naixença o renaixença d’un país amb caràcter propi. La paraula sobiranisme, en canvi, prové del llatí vulgar superanus, que a la vegada ve del llatí super (sobre, damunt, dalt…), i que significa el que està per sobre, el que governa, el que té el poder. Naturalment, ambdós termes estan formats a partir d’ajuntar els lexemes esmentats amb el sufix llatí -ismus (-isme), que els dona valor de doctrina o ideologia. Comptat i debatut, podem concloure que no es tracta pas de conceptes intercanviables: el nacionalisme és l’impuls d’un grup humà que aspira a preservar, consolidar o restablir una hegemonia lingüística i/o cultural que el defineix, a dins dels límits del territori reivindicat; mentre que el sobiranisme tan sols pretén traslladar el centre de poder polític de territori exogen a territori endogen, per tal de donar més veu als ciutadans del país o més poder a les elits autòctones.
En matèria cultural, Catalunya ha de triar si vol ser Escòcia o Gal·les. Catalunya ha d’escollir si vol sacrificar la catalanitat per abraçar un sobiranisme a l’escocesa, desproveït de qualsevol connotació autoafirmativa; o si vol per contra, com Gal·les, preservar la pròpia idiosincràsia cultural i lingüística a través del nacionalisme com a premisses irrenunciables del futur estat, abans que subordinar-les a qualsevol projecte polític descafeïnat.
