La lliga democràtica presidida per la politòloga Astrid Barrio ha donat un pas valent defensant que hi hagi indult per els presos polítics. A diferencia d’una amnistia que ha de ser aprovada pel Congrés espanyol, i al marge de les consideracions jurídiques que la diferencien de la figura jurídica de l’indult, aquest es directament decidit pel ministre de Justícia del govern espanyol. A efectes pràctics representa la posta en llibertat dels presos alleugerats, un per un, de les seves condemnes, i retornant a casa, a les seves famílies, a la seva vida després prop de tres llarguíssims anys de captiveri.
La voluntat de la lliga es posar sobre la taula la premissa que per seguir fent política a Catalunya i a Espanya, amb garanties de trobar solucions als problemes polítics més generals i també als més concrets, cal fer tabla rasa. Aquest concepte de “tornar a començar”, de posar “el marcador a cero” es fonamental per qualsevol debat binari, per qualsevol conflicte irresoluble, que porta molt temps (alguns diran segles) encallat i que necessita un canvi d’escenari per ser replantejat.
L’indult posaria fi a una situació anòmala per una societat europea del segle XXI, a un fet perillosíssim en democràcia: que hi hagin ciutadans empresonats per motius polítics, sense delictes de sang . Fer que la política parlamentaria tingui una possible via de resolució penal, es a dir, fer que ciutadans defensant idees estiguin llargament condemnats i empresonats, es una greu i perillosa anomalia. Per això és condició necessària per a restablir la més desitjable legitimitat democràtica, cal que el govern espanyol indulti als presos.
Una segona necessitat que resol l’indult és la tan proclamada necessitat de diàleg. En un primer moment, n’hi ha prou que les parts en conflicte, reconeguin que han de dialogar. Al cap d’un temps, si no es produeix cap més gest, ni cap més avanç real, es corra el risc de malmetre aquest intent. I quan la voluntat anunciada de diàleg no es tradueix en un mínim de petit avenç, el procés de diàleg es veu completament torpedinat. Les parts perden credibilitat i es torna a l’escenari de conflicte , amb més violència si cap que abans de voler dialogar. I l’indult és la condició necessària, novament ,per fer creïble la voluntat de diàleg per part del govern espanyol. Aquest indult retornaria els presos a la seva vida ordinària i , com demana la lliga, permetria asseure de nou a tots els actors polítics a parlar de política en llibertat.
I finalment, el què és més important. L’indult tanca una etapa i permet tornar a arribar a pactes i acords entre totes les forces polítiques , per afrontar la megacrisi social, econòmica i sanitària que ja patim amb tota cruesa i de la qual només en sortirem amb grans consens. Son temps de gran acords, de grans sacrificis i de grans projectes que només es poden construir des d’un diàleg fecund que arribi a autèntics pactes dins de Catalunya, i de Catalunya envers l’Estat espanyol. I per això, la condició necessària, la primera de totes, és deixar de parlar de presos polítics simplement perquè ja no siguin a les presons.
La Lliga Democràtica ha fet un primer pas. Tot en el seu honor. Els “constitucionalistes” no en voldran ni sentir a parlar, i els “independentistes autèntics”, tampoc. I seguirem en campanya, i més campanya. I deixarem la política per quan la realitat ens hi obligui. Una pena, sobretot pels qui seguiran tancats. Però el camí és claríssim. Sense indult, perilla la democràcia . I posant a la democràcia contra les cordes, sense diàleg i sense pactes, tenim poques opcions d’afrontar amb èxit, un futur que tots sabem que serà complicat.
