Joan Capdevila i Esteve (Martorell, 1965) va ser el primer director de El Matí digital (2008-2010). Veterinari especialitzat en cirurgia de petits animals i empresari, va ser un dels re-fundadors del sindicat universitari FNEC als anys 80. Resistent demòcrata-cristià, va militar durant quatre lustres a Unió Democràtica. Després d’uns anys de continues disconformitats amb la línia política i el lideratge del partit, el va abandonar el 2009. En dues ocasions ha format part de la candidatura encapçalada per Agustí Benedito a la presidència del Barça. Des del gener de 2016 és diputat al Congrés espanyol com a independent en el grup d’Esquerra Republicana.
—El 2020 ens ha empès a un replantejament de la nostra escala de valors personal i col·lectiva, però va passar el mateix durant la crisi del 2008 i no vam ser capaços de capgirar gaires aspectes dels nostres costums i de les nostres polítiques socials i econòmiques.
—Cert, i per tant no caldria posar-nos massa entusiastes. Ara bé, cal destacar que aquella va ser una crisi purament financera de la que -uns més que altres, certament- ens en vam anar sortint. Vam aplicar els mecanismes habituals, equivocats, bàsicament la devaluació, que com que no podia ser monetària, aquest cop va ser salarial…
—Ho recordo, sí.
—Aquesta crisi és i serà més intensa, més global, més total, i posarà en qüestió la relació de la nostra espècie amb tot el creat, deixant-nos més clar que mai com de fràgil és la posició que, com a espècie, teníem per massa sòlida i segura. Espero que en aquesta ocasió hi serem a temps de redreçar el camí; els postulats són força clars i estan establerts als Objectius de Desenvolupament Sostenible. Caldrà polítiques públiques valentes, i ciutadans i ciutadanes coherents i conscienciats: estem davant d’un canvi de paradigma que no és només econòmic; és ambiental, és social, és energètic… Se’ns gira feina, vaja.
—La Internacional Demòcrata Cristiana avui ja no té res a veure amb la dels anys seixanta i setanta, amb aquells líders italians, alemanys, belgues, holandesos i bascos. Aleshores es guardaven les essències.
—Sí, potser m’equivoco i em caldria llegir molt més del que he llegit sobre el tema, però per mi la decadència va començar amb l’ingrés del PP espanyol, entre d’altres. I tinc guardada a la memòria l’ocasió en que em va semblar que començava aquella decadència: un Consell Nacional d’UDC on es va mirar cap a una altra banda mentre es forçava l’expulsió del PNB; un dia trist. Repeteixo que no és més que influït per la circumstància personal. Potser la diàspora democristiana que, per cert, a Itàlia va ser prefiguradora de la catalana, ja estava incubada en molts més ous que havien post tantes altes serps… Em consola que a alguns països hi resisteix efectiva, i qui sap si renovada, i sobretot que el cos de doctrina que aleshores defensàvem -és a dir, l’economia social de mercat, un estat no massa gran, però molt fort, el principi de subsidiarietat, la consciència social per la igualtat d’oportunitats…- segueix vigent i útil per assolir societats millors, més justes i més netes.
—Diuen que després de passar un temps de diputat al parlament espanyol es veu Catalunya i la política catalana amb una altra perspectiva. Però potser això és una llegenda urbana.
—Ostres, fa poc més de quatre anys que hi vaig anant i potser no soc prou viu per a copsar-ho.
—Home, segur que hauràs tingut alguna mena de revelació, algun contrast amb questa mirada més propera, més al rovell de l’ou del joc polític i de poder.
—Sí que és cert que venint de fora de la política institucional, com jo, tot allò és un autèntic màster de com funciona l’estat espanyol. Cada dia aprens a afinar fins on acaben les debilitats i on comences les fortaleses, fins on és d’important conèixer les escletxes, i com d’important és d’alimentar-se del que l’Oriol Junqueras em va encomanar quan anava a prendre possessió del meu primer escó: l’èpica del dia a dia, l’aconseguir que passin coses.
—Si us plau, un parell de novel·les actuals que creguis que mantindran el seu interès literari d’aquí cent anys.
—Espero amb delit l’última de Josep Maria Huguet, serà un hit.
—Si us plau, siguem seriosos.
—Bé, doncs, et diré que enyoro molt Mossèn Ballarín, entre d’altres tantes coses, perquè ell era el meu conseller literari i mai res del que em va recomanar va ser equivocat. Estic orfe. Suposo també que va a èpoques que ets més d’assaig que de novel·la. Si t’ha marcat La Muntanya Màgica de Mann -en Ballarín recomanava llegir-la cada deus anys-), suposo que el llistó et queda massa alt en aquest gènere. La conversa sobre Tirèsias de Camilleri potser és més teatre que novel·la, però la trobo molt recomanable i per ser llegida “d’un glop”, com les seves novel·les del comissari Montalbano. Accepto suggeriments més que no recomano. I demano disculpes. A la quarta pregunta ja m’heu descobert com un polític illetrat…
—Si fossis tan amable de suggerir-nos una exposició o un museu que hauríem de visitar.
—El diocesà de Lleida, ara que ja s’acaba de perpetrar el saqueig. Vull llegir-me el llibre d’en Cisco Canosa, contenir la ràbia i revertir-la en esperit resistent i visitar amb tota l’atenció el que ens queda, que és prou per a mantenir l’esperit.
—Una parell d’obres d’art que no t’han deixat indiferent.
—El sostre del Gesù i qualsevol esglesiola romànica del Pirineu, tant del català com de l’aranès o de l’aragonès.
—Si us plau, dues pel·lícules que hauríem de veure si encara no ho hem fet.
—Qualsevol de John Ford –L’home que va matar Liberty Valance, si n’he de triar una- i totes les de Scorsese, potser Infiltrats, si m’apures. Ah!, i la trilogia de El Padrino, òbviament.
—T’agrairíem que ens aconsellessis un assaig d’aquells que, quan l’acabes de llegir, dius manoi, això ha valgut la pena.
—Fouché, de Stefan Zweig.
—Parlant de Zweig,… quin és el teu moment estel·lar de la Humanitat?
—He seguit tant de prop com he pogut la carrera per la vacuna de la Covid, i hem sembla que donarà per algunes pel·lícules. Sovint m’ha vingut a la memòria la història de la primera vacuna antiràbica de Pasteur.
—Una ciutat que ens proposes per gaudir, aprendre i passejar.
—Roma, sempre Roma.
—Una injustícia a la qual hauríem de posar remei sense ajornar-ho més.
—Tota aquesta immundícia a l’entorn dels minerals de sang.
—Un parell de vides que hauríem de conèixer.
—La del general Cincinnatus i la de Sant Pau.
—Acabem amb una confidència: dues cançons que mai no oblidaràs.
—Thunder Road i el Cant de l’enyor. Però que consti que és injusta aquesta cotilla de «tria’n una o dues»! També hauria de citar el Va pensiero, Vesti la giubba, Let it be, Lucía, Podré tornar enrere, Nothing else matters, Brothers in arms, Starway to Heaven… Cada moment té una cançó.
—Això sona a paraula de Stone. Ho farem constar, no pateixis.
