Benvolgut Màrius,
Veig que t’ha fet gràcia la meva crítica del concert. T’imagino amb posat circumspecte i amb el riure per sota el nas encoratjant-me a persistir en les meves temptatives de cronista. T’ho agraeixo de debò perquè trobo que la meva redacció és una mica de pa suc amb oli, què vols que et digui.
La meva intenció avui era posar-te al dia de la situació que està vivint el país, que és enrevessada, i jo afegiria que trista i dolorosa per una bona part de tots nosaltres. Però deixarem l’actualitat social i política per un altre moment, perquè aquest mes de febrer ens ha deixat el poeta Joan Margarit i val la pena que te’n parli.
Alguna vegada havies dit de tu mateix que et veies com un metge que fa versos. Doncs bé, et podria presentar en Joan Margarit com un arquitecte que escrivia poesia. I a fe de Déu que sabia expressar amb paraules les coses que ens passen per dins al comú dels mortals. Al capdavall, és això el que feu els poetes, atrapar allò que vibra en el fons de qualsevol instant de vida, per insignificant que sembli, i manifestar-ho en paraules.
Durant una entrevista recent en Margarit deia que hi ha prosa bona que diu més que la poesia dolenta. Però el poema té una característica: si l’has llegit vint vegades a la teva vida, has llegit vint poemes diferents, amb una força que no té la prosa. Igual que el concert de violí de Txaikovski. I en un altre moment afirmava que en els versos no s’ha de buscar la bellesa, sinó la veritat, que un poema sense veritat no val res. Per ser poeta has de viure una vida, remarcava, perquè no hi ha cap altre lloc on trobar totes aquestes veritats.
Es referia a que hem de passar per l’existència amb admiració, procurant adonar-nos del que vivim, evitant consumir-la sense parar gaire atenció. Aleshores, afegeixo jo, per un poeta, viure i escriure no serien simplement dos fets existencials simultanis i complementaris, sinó necessaris i indestriables. És això el que dona a un poema aquella força a la que es referia en Margarit, la formulació pura, articulada amb paraules, dels sentiments i experiències humanes destil·lades pel poeta en el seu exercici de la vida. I és això mateix el que fa que sigui universal, l’expressió d’aquesta vida viscuda on es fan presents d’alguna manera els homes i dones de tots els temps.
Em diràs que això pot afirmar-se de qualsevol artista, no només dels poetes. L’art és expressió de la vida i de les interioritats humanes, i tota expressió artística, sigui un poema, una composició musical o una pintura, duu com a llavor alguna empremta d’humanitat que germina en el lector, l’oient o l’espectador de qualsevol època. Efectivament, però em sembla que podríem convenir que és en la poesia on aquest aforisme pot assolir la seva màxima i plena realització. Aquest convenciment és el que va empènyer Paul Valéry a exclamar un dia en el seu dietari: quina grandesa, la dels poetes, que aferren fort amb els mots el que només han entrevist feblement amb l’esperit. Una veritat com un puny.
Per cert, Màrius, em penso que mai t’he dit que l’al·legoria sobre una corda de llaüt, l’ànima, i la música que fa, la vida, és el poema teu que em toca més fondo. I també aquell sonet sobre la ciutat llunyana que vas compondre quan la guerra ja era perduda: em commou la manera com transmets el dolor que t’esqueixa per l’ensorrament del teu món i dels teus ideals de país. Poesia de la bona, de la que diu veritats, com els Nocturns de Chopin o els Impromptus de Schubert, que tant t’agraden i toques sovint al piano.
M’estic allargant massa. Ja et transcriuré en una altra ocasió algun poema d’en Margarit. En té alguns d’enormes.
Rep una abraçada.
