Cristina Claret i Torrents (Barcelona, 1981) és metgessa, investigadora i emprenedora. Es va llicenciar en Medicina per la Universitat de Barcelona i després es va especialitzar en Endocrinologia i Nutrició a l’Hospital del Mar. La seva tasca investigadora s’ha centrat en la patologia tiroïdal i la micronutrició, i la seva tesina sobre hipotiroïdisme en infants amb la síndrome de Down va rebre el Premi d’Investigació Ramon Trias Fargas. El 2016 va fundar IBADE —BCN Diabetes&Endocrine Institute—, un equip multidisciplinari de tractament de malalties endocrines i metabòliques, el qual dirigeix des d’aleshores. Rigorosa i professionalment seriosa, és una persona alegre i apassionada. A més del metabolisme humà, l’altra seva gran passió és la música: ha cursat els estudis de violí i piano i toca ambdós instruments a l’orquestra Ars Mèdica. I encara més. Utilitza també l’instrument de la seva veu, i canta com a soprano en un cor. Fa uns dies va rebre el Premio Nacional de Medicina Siglo XXI en la seva especialitat.
—L’endocrinologia tracta les disfuncions de les glàndules que segreguen les hormones, que són les molècules que regulen l’activitat conjunta de les cèl·lules d’un mateix òrgan del cos. Dit així sembla una cosa per a científics, però si parlem de diabetis o hipotiroïdisme, tothom n’ha sentit a parlar i coneix els trastorns que provoquen.
—Sí, pràcticament tothom té algú proper que pateix alguna d’aquestes malalties. En concret la diabetis i l’obesitat són una pandèmia del segle XXI. Ja ho eren molt abans que la Covid. Gran part de l’augment dels problemes de tiroides, d’ovaris, o d’altres glàndules del nostre organisme, ha vingut provocat per uns canvis del nostre estil de vida pels quals el cos no està genèticament programat ni preparat.
—Rebem el bombardeig constant de campanyes sobre alimentació saludable i sobre la necessitat d’ingerir alguns tipus de nutrients i d’evitar-ne uns altres. Penso en els greixos saturats i insaturats, els oligoelements oxidants, el colesterol…
—És cert que hi ha molta informació a tot arreu, però, a la pràctica, no és gens fàcil menjar bé, equilibradament, variat, i sense caure en carències nutricionals. Ni tan sols pels que som entesos en la matèria. Els pacients no són gaire conscients d’això.
—Però qui més qui menys sap que la soja, la xocolata o el cafè són antioxidants, que l’ou porta una quantitat de colesterol brutal o que el peix blau i l’oli d’oliva porten greixos insaturats, el bons greixos…
—Molts em diuen, convençuts, amb aquella alegria, «però si jo menjo bé, doctora». Mengen verdura dos cops a la setmana i eviten habitualment els fregits, i pensen que ja en tenen prou. I després s’afegeix el problema de les recomanacions generalitzades. Se’ls ha d’ajudar a diferenciar si allò que han llegit per internet és vàlid per a ells. Per exemple: la soja pot ser nefasta per una pacient amb càncer de mama, però molt adient per un pacient vegetarià. Es tracta d’establir les necessitats nutritives de cada cas.
—La carència o l’excés d’alguns micronutrients pot tenir efectes rellevants en el nostre benestar físic i psicològic. Estem parlant de quantitats de entre 8 i 11 mil·ligrams/dia en el cas del zinc, o de l’ordre 0,060 mil·ligrams/dia en el cas del seleni. Sembla mentida.
— Sí, darrere de tota malaltia, també de les mentals, entre d’altres factors, hi ha un desequilibri previ de micronutrients, que probablement ha estat present anys abans que doni la cara la malaltia. Penso que la recerca en el camp de la micronutrició i també en de la flora intestinal canviaran profundament la nostra forma de tractament en el futur. De fet ja s’està produint aquest canvi. Només cal fixar-se en el gran quantitat de població que està rebent suplements de vitamina D, vitamina C o de zinc d’ençà que ha aparegut el coronavirus. No és una moda, hi ha evidències científiques que indiquen que els nivells d’aquests micronutrients influeixen en el curs d’una infecció. El problema, de vegades, és l’auto-prescripció: un suplement de vitamina D o vitamina A sense control, per exemple, pot arribar a provocar la mort.
—Toques el violí en l’orquestra del Col·legi de Metges de Barcelona i cantes en un cor amateur. Amb la intensa vida professional que duus no tindràs gaire temps pels assajos i l’estudi de les peces.
—Doncs és veritat que en els darrers anys cada cop he tingut menys temps per assajar a casa… Malgrat tot, l’ambient que es respira tant a l’orquestra com al cor és distès, estem entre amics, i a més, els directors entenen bé que les vides professionals de molts dels integrants són intenses. Per tant, si un arc va amunt en comptes d’avall, o si un si bemoll era un si natural…, doncs, no s’acaba el món. (Somriu amb ganes)
—Doncs passem a la secció específica de Parells i senars. Si fossis tan amable de suggereix-nos una exposició o un museu que hauríem de visitar si encara no ho hem fet.
—La casa-museu Sorolla, un dels meus favorits de Madrid.
—No t’has anat per les branques. Ara, un parell de pel·lícules que ens recomanes de veure.
—Intocable. L’amistat entre el multimilionari i el cuidador és realment única. I més recentment he vist Dating Amber. Em va agradar la seva visió gens acomplexada sobre la identitat sexual a l’adolescència.
—De ben segur que t’has enamorat d’alguna ciutat del món que ens aconsellaries que no deixéssim de conèixer si mai tenim l’oportunitat.
—Florència, i en general tota la Toscana; una autèntica meravella.
—T’agrairíem que ens diguessis un parell d’obres d’art que t’han colpit especialment.
—La persistència de la memòria, de Dalí. I, sens dubte, el David de Michelangelo. Imponent.
—Interessant: els surrealistes rellotges tous i el ben real, realíssim, David. Aconsella’ns, si us plau, un assaig d’aquells que et fan gaudir mentre el llegeixes.
—El poder del ahora, d’Ekhart Tolle.
—Ens pots dir dues novel·les o relats de ficció que creguis que mantindran el seu interès literari encara que passin els segles.
—Frankenstein, de Mary Shelley, i El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde.
—Pim, pam. Literatura anglo-saxona del XIX que explora els límits de l’ésser humà. Continuem. Segur que coneixes alguna injustícia que hauríem d’aturar sense perdre ni minut més.
— Les moltíssimes persones ancianes que estan soles, que no reben mai visites, ni amb la Covid-19 ni sense.
—Un parell de personatges, la vida dels quals hauríem de conèixer. No cal que hagin deixat cap petja especial en la història del món. O sí, vaja, com vulguis.
—Tot i que curta, la vida de Wolfgang Amadeus Mozart. I la de Marie Curie.
—Quin seria un dels teus moments estel·lars de la humanitat?
—Crec que estem vivint un moment, que no sé si estel·lar, però ens està posant a prova a tots. Aquesta pandèmia ens porta al límit, i científicament està sent una revolució en tots els sentits, no només per assolir nous fàrmacs i vacunes en temps rècord, sinó també per la cooperació internacional en trobar respostes. Això és inèdit.
—Per acabar, seguint amb aquestes confidències tan personals, ens agradaria molt que ens revelessis un parell de cançons que han marcat algun moment de la teva vida.
—La reina de les fades, de Henry Purcell, tota sencera, no sabria escollir-ne una peça. Va ser a través d’ella que vaig conèixer el meu estimat marit. I la cançó Love of my life, de Queen.
—Una semi-òpera anglesa del Barroc inspirada en el shakespearià somni d’una nit d’estiu, i una balada pop composta per Freddie Mercury el 1975. Deliciosa mixtió de nutrients per l’esperit.
Maig 2021
