A les eleccions al Parlament del 2010, CiU va presentar-s’hi sota el lema “amb il·lusió”. Ha plogut molt des de llavors i de ben segur que molts dels lectors el recorden, doncs va fer fortuna.
Aquest dilluns es va presentar un preacord entre Esquerra i Junts per conformar un Govern de coalició, quelcom que ha de permetre que la legislatura sorgida del 14 de febrer comenci a caminar. Ja era hora.
En aquest cas i alguns més que d’altres sempre que arriben a l’acord amb resignació més que no pas amb il·lusió. Ara bé, permetrà agafar aire a tothom. El nostre país porta encadenant cicles electorals de manera continua des de fa anys i ara, a més, s’hi va sumar una pandèmia que va trastocar-ho tot. Repetir eleccions és una immensa irresponsabilitat que, a més, no augura cap canvi substancial -com a mínim, no a millor per l’independentisme-. Així doncs, aquest acord dona aire a l’independentisme, dona aire al diàleg i també a tot el país que requereix un Govern que afronti les urgències amb un horitzó més o menys consolidat.
És la primera vegada en 42 anys, que Esquerra republicana, el partit més represaliat de la història del nostre país podrà ostentar la màxima responsabilitat del Govern de la Generalitat, una alta magistratura que va implantar-se sota el mandat de Francesc Macià l’any 1931. De fet, i potser encara és més revelador, serà de les poques vegades al llarg de la història recent de l’Estat Espanyol -i qui sap si potser d’Europa- en la que hi haurà hagut un canvi tan remarcable de mans en la presidència d’una institució democràtica tan important. Es passarà d’una presidència a mans de l’establishment sociovergent que s’havia repartit el poder a Catalunya a les d’un partit profundament antisistema -sense l’estètica i si en els fets-. Esquerra és un partit que no fou legalitzat fins passades les primeres eleccions, va votar contra la Constitució del 78 i va demanar el no a un estatut que no era bo -com s’ha vist amb el temps-. I ho va fer contra un sistema que conspirava per apaivagar veus dissidents.
El 14F va donar als republicans l’avantatge, les urnes van avalar el seu particular “sit and talk” en forma d’estratègia dialogada amb el govern PSOE-UP de l’Estat -per tercera vegada consecutiva-. Aquest acord, doncs, ha de servir per explorar amb cert aire, també, aquesta via.
A ERC volien que fos més compartida, -no en va l’anomenen la Via Àmplia- però els que sempre diuen que ERC se sotmet a Convergència són els mateixos que, sotmesos al PSOE, aixequen murs i vetos. Amb això, només van perdent llençols i poc a poc desdibuixant-se més cada dia. ERC, en canvi, i després de 87 anys recuperarà la Presidència del País.
Aprofitem-la doncs pot ser l’última alenada d’aire contra el feixisme.
