Mentre m’esperava a la consulta del veterinari, una llaurador negra, la Netflix, ben tranquil·la però amb els ulls tristíssims jeia al costat de la seva mestressa, no anava ni lligada; va desaparèixer dins la consulta. Abans no ens van fer passar a nosaltres, vaig sentir l’administrativa parlant dels preus d’incineració -no pot parlar més fluix?- i just després va sortir escopetejada la propietària de la Netflix, amarada de llàgrimes amb el collar de la gossa a les mans. Va ser inevitable emocionar-me, els que estimem els gossos sabem com es passa de malament quan has de fer el pas de l’eutanàsia perquè el teu amic o amiga estan ja en fase irreversible. Però, per més que te’ls estimis, el cert és que els animals domèstics no estan en perill d’extinció, conviuen amb nosaltres, els fem un lloc dins l’escalafó familiar i els cuidem fins el darrer dia per l’alegria i l’amor que ens han donat i que els hi tenim, com ha de ser.
Hi ha d’altres animals, però, que també ens necessiten i que necessitem, encara que no ens facin companyia ni ens calgui anar al veterinari per cuidar-los. Són els animals salvatges que habiten els nostres boscos, les nostres ciutats i pobles, aquells qui amb sort ens creen curiositat però que en general ignorem. Avui mateix he vist una puput volant a tocar de la riera -què hi feia?- i un ocellet -un pardal?- que entrava dins un fanal on hi deu tenir el niu, com si fos un arbre. Ells hi són, formen part del món, del nostre ecosistema, els hi fem cabuda o no, els observem o no, els respectem o no. Hi són mentre puguin sobreviure-hi doncs cada cop els hi posem més difícil. Les dades són esfereïdores i aclaridores alhora: en els darrers divuit anys, hem perdut a Catalunya el vint-i-cinc per cent de la fauna salvatge segons ens diu el primer informe de l’estat de la natura a Catalunya, de finals de 2020. Mamífers, ocells, amfibis, insectes i peixos desapareixen dia a dia, un de cada quatre; la biodiversitat, avui dia, es veu afectada de forma greu. I és greu perquè és una qüestió que ens comporta conseqüències, tan greus com la pandèmia que estem vivint. La manca de biodiversitat, ens avisen els científics que ens portarà més malalties i pandèmies mundials doncs l’acció humana en l’agricultura, la desforestació, la cria intensiva d’animals en granges faciliten la seva transmissió, de la fauna a les persones.
Ja fa temps que Darwin va deixar dit que l’home creix a un ritme superior als seus mitjans de subsistència. Si no hi posem empatia amb els nostres companys de viatge, que també són els animals salvatges, si no acceptem anivellar-nos amb ells -si voleu fins i tot per la nostra supervivència- el viatge, l’odissea de la humanitat serà un calvari i no pas massa més llarg pels nostres fills i netes (a risc de sonar catastrofista o distòpica, com es diu ara). Ens cal consciència, mans i diners per aturar els interessos que fomenten la desaparició de forma directa o indirecta de la fauna salvatge. No pot ser que el 22 de maig, dia internacional de la biodiversitat biològica passi sense pena ni glòria i no sigui una jornada reivindicativa de la necessitat de la seva preservació en plena emergència climàtica.
Hem de fer un pas endavant per superar la visió antropocèntrica que ha guiat el pensament humà en els darrers segles i tornar al respecte del món natural. El món dels circs, els zoos i les caceres pel fruit i gaudi dels éssers humans ha de donar pas ferm, més encara, als parcs naturals, santuaris i a la defensa dels drets dels animals, sense por a l’estigmatització ni a la marginalitat sinó ben al contrari, posant al centre del debat la vida de la fauna salvatge, l’ètica i el benestar animal.
Hem d’aplicar l’empatia als animals salvatges per estrany que ens pugui semblar. La sobreabundància del porc senglar o del cabirol, per exemple, o la vespa asiàtica que ens devora els insectes, el cranc de riu americà o el silur a l’Ebre, formen part del mateix problema, encara que puguem pensar que no. Quan alterem el cicle de la vida, les cadenes tròfiques entre els animals, acabem provocant aquests desgavells.
Si hem entès que no volem fer patir la Netflix innecessàriament, podem entendre que tot animal, per salvatge i molest que ens pugui semblar, té dret a viure, juga un paper dins la biodiversitat, i que, respectant-lo, també ens respectem a nosaltres mateixos. Torno a Darwin per tancar aquestes reflexions: «no hi ha cap diferència fonamental entre l’home i els animals en la seva capacitat de sentir plaer, dolor, felicitat i misèria»; doncs que es noti, que ja fa 139 anys que aquest pensador i científic va morir i aquí el més calent és a l’aigüera. Com és que hem sabut avançar tan poc en totes aquestes qüestions?
