“A totes les persones que tenen por, els envio un missatge de serenor i tranquil·litat: no ens desviarem ni un mil·límetre del progrés social i econòmic, el diàleg, el respecte a la discrepància i la voluntat negociadora”. (…) “Hem de desescalar la tensió i no incrementar-la“. (…) És sabut que des de l’endemà mateix del referèndum s’han posat en marxa diferents iniciatives de mediació, de diàleg i de negociació a nivell nacional, estatal i internacional. Algunes d’aquestes són públiques i d’altres encara no ho són. Totes són molt serioses, i eren difícils d’imaginar tot just fa un temps. (…) Avui el Govern de Catalunya fa un gest de responsabilitat i generositat, i torna a obrir la mà al diàleg.” (Puigdemont, 2017).
Així fou com el MHP Carles Puigdemont va portar els resultats del Referèndum a la cambra de representants del poble de Catalunya el dia 10 d’octubre d’ara fa 3 anys. Un discurs que intentava aportar serenitat a un moment molt convuls. Un discurs que, en aquell moment, gairebé ningú va entendre. El xoc havia estat brutal i la ferida era molt recent. Puigdemont, ja des de l’exili, sempre ha dit que fou un error aquell moment però tampoc ningú s’ha atrevit mai a aventurar un escenari millor en cas d’haver fet una altra cosa -al contrari-. Per oblidar són les setmanes posteriors, vam arribar a un 27 d’octubre desgastats i incompresos entre tots. I del 28, ja no cal ni que en parlem.
Sigui com sigui, que Catalunya és pacífica i que té la mà estesa ho ha demostrat sobradament en totes les eleccions que hi ha hagut els últims anys. El sit and talk ha triomfat sistemàticament a les urnes, enviant un missatge molt clar: la nostra via, la única de les vies, és l’acord. I nosaltres no l’abandonarem mai. Si resistir és vèncer, és el que ens queda. I sovint, per buscar aquest acord, s’ha de baixar expectatives en temps i formes per acumular forces. La pressió més efectiva s’aconsegueix fent notar l’alè d’una majoria folgada i incontestable al clatell de l’Estat. Una majoria que, ara per ara, és exigua, massa prima. I tampoc reconeguda fora de les nostres fronteres.
Junqueras, a la seva carta, no va dir res que no s’hagi dit sempre. El to, la interpretació, l’hi posen d’altres. Sigui com sigui, n’hi ha uns que porten tres anys obrint camí, essent trenca-gels i sortint de la zona de confort. Dient a l’audiència la veritat i no només allò que vol sentir. Té costos però també té rèdits, doncs l’alternativa és castigada perquè també es percep com un engany o un fum difós inconcret. D’altres, es limiten a quedar-se quiets mirant com els fan la feina o aprofiten per cercar i assenyalar botiflers. Res de nou: l’Avi Macià també fou un traïdor per alguns. I fins i tot el president màrtir Lluís Companys.
Sigui com sigui, qui digui que no s’ha avançat en l’agenda antirepressiva menteix o té pa a l’ull. I potser no cal ser gaire més explícits, només cal fer memòria. I si els nostres companys poden tornar a casa amb les famílies tothom sap que és per un triomf de qui ha apostat per fer política de fets i no només de retòriques.
Òbviament ningú pot esperar que tot de sobte el PSOE s’emboliqui o abraci estelades i qui recrimina ERC per no haver-ho aconseguit no passa ni l’examen de primer de manipulació. Doncs és quelcom que ningú d’aquest partit ha pensat ni ha promès mai. Ben al contrari, sempre s’ha dit que la desconfiança és gran i que certes enteses no han provingut de la bona fe sinó de la necessitat. I els acords, gairebé sempre, són fruit d’això. La valentia es demostra fent accions valentes, i l’hi pertoca a tothom ser-ho aquí i allà, més que mai. Ara és l’hora.
