Duc un llast a la motxilla,
que no em pesa pel camí.
És el passat del meu poble
i els mots que tant han patit,
Els triomfs i les mancances,
les vergonyes i els llorers,
més derrotes que victòries,
no tants goigs com sofriments.
Duc un llast a la motxilla
que ha anat creixent amb els anys,
muntanya amunt per la vida
al costat de tants companys.
Duc un llast a la motxilla
que arrossego dia i nit.
Sense la fe en el meu poble,
el pes m‘hauria rendit.
