Som a les portes d’una nova Diada i amb ella torna el debat de si és necessari més samarretes de colors o no, de si calen més performance o no.
Sovint veig xarxes socials que fan bullir l’olla dient que donem respostes contundents a tots els atacs que rebem, però sempre queda tot en un simple escrit dient “el que faríem si…”.
La repressió ha fet el seu efecte i n’hem de ser tots molt conscients. Ha aconseguit l’únic objectiu que tenia; dividir els reprimits.
I mentre un gran sector decideix no mobilitzar-se més per la poca contundència de les accions, una gran majoria ha mantingut la flama encesa amb la mobilització constant dia rere dia perquè quan els autoanomenats “més contundents” decideixin tornar a sortir, serà gràcies als persistents lluitadors que cantaven cançons a les places que la presència al carrer haurà romàs.
I si recuperem l’esperit del primer d’octubre i ens conjurem a tornar-ho a fer de nou?
En aquell 1 d’octubre per damunt de tot regnava la unitat i la determinació. No hi havia debat sobre si faríem una cosa o una altra, ni tan sols ens plantejàvem sobre com actuaríem si no ens deixaven votar, sinó tot el contrari, estàvem tan decidits que a tot el país ressonava un sol clam; Votarem!
Perquè estàvem determinats i convençuts a fer-ho, passés el que passés.
Doncs potser ha arribat el moment de combatre la repressió de la mateixa forma que vam guanyar l’1 d’octubre. De la mateixa forma que vam desafiar l’estat el 3 d’octubre i de l’única forma que guanyarem definitivament el pols amb l’estat.
Tal com hem d’afrontar els mesos que venen, l’11 de setembre, l’1 i 3 d’octubre i cada dia que sigui necessari. Amb determinació omplint persistentment places i carrers i sobretot amb la nostra arma més eficaç i que va quedar clarament provada l’octubre del 2017.
La unitat. Partits, entitats i societat civil.
