Com cada any per aquestes dades, comença allò que en diem l’inici del curs polític, quins assumptes marcaran els propers dies, quins han estat els “culebrots” de l’estiu.
I així sentim tertúlies, sobre allò que és d’actualitat, l’ampliació de l’aeroport, la taula de diàleg entre els governs d’Espanya i el de la Catalunya, el quart aniversari de les Lleis de desconnexió i el que van representar pel procés. I com no de la Diada i la seva celebració.
Avui no voldria parlar de l’inici de trimestre, si no del final de l’anterior i manifestar la greu preocupació per l’increment dels delictes d’odi, que no es pugui fer un balanç de Festa Major de qualsevol poble o ciutat sense incorporar el nombre de denuncies per agressions sexuals. O que la llibertat sigui fer botellots massius que han d’acabar si o si llençant ampolles i pedres contra la policia, sigui la que sigui.
Que la immediatesa de l’actualitat no ens porti a admetre i normalitzar la intolerància, que no normalitzem que hi ha forces polítiques que han entrat, i amb força, a les nostres institucions que fan del rebuig i la deshumanització del diferent el seu valor.
Generen amb la paraula el caldo de cultiu de l’onada d’agressions LGTB-fòbiques, un increment del 43% d’agressions a homosexuals.
Com generen amb la paraula la violència contra les dones, quan sentim parlar de ‘feminazis’, o un càrrec polític usa la forma de vestir per titllar una companya diputada de “prostituta”, que casualment no pensa com ell.
O no genera violència quan sentim un responsable de VOX acusant la “immigració il·legal”, sense cap prova, de ser els causants de les agressions contra dones, homosexuals… o de tots els mals.
La normalització del col·lectiu LGTBI, el creixent paper de les dones en la vida política, social i econòmica, provoca d’alguna manera més agressions. Actituds homòfobes com les de l’ara dimitit bisbe de Solsona, un altre dels culebrots de l’estiu, agreugen la situació.
Qui vomita odi en els seus discursos aplana el camí a la violència física. Un recent estudi a Itàlia relaciona directament l’elecció d’alcaldes d’extrema dreta amb l’increment dels delictes racistes.
La majoria dels agressors són homes, que actuen en grup, perquè només així són capaços de sentir-se forts, de sentir-se millors que el diferent i de sentir que tenen el dret de “castigar”. O de sentir que la dona només és un cos que pot ser usat quan convingui.
No els hi donem treva, no oblidem cap de les seves agressions, no acceptem els discursos de forces polítiques contràries als valors democràtics.
Que l’actualitat no dissolgui la tristesa, i la ràbia que sentim. Volem ser lliures i sentir-nos segures. No volem com deia un cartell “sortir de l’armari per entrar en un taüt”.
Més educació en valors.
Més formació de policies i jutges.
Cap tolerància per part de les forces polítiques que es volen democràtiques.
I que quedi l’increment de fets res té a veure amb la pandèmia, altres són les raons…
