Com tota gran ciutat europea, l’actual Barcelona és fruit de molt diverses corrents, tradicions i períodes històrics. Ara bé, sovint s’oblida un fet cabdal: la Barcelona més universal, això és, l’impressionant conjunt arquitectònic del modernisme i noucentisme catalans -per tant, aquelles parts de la ciutat per les quals és coneguda mundialment- és directament filla del moviment nacionalista català.
Cap d’aquestes obres que, com es diu marquetinianament han situat Barcelona al món, haguessin pogut existir sense un conjunt d’arquitectes catalanistes que no només estaven ideològicament alineats amb aquest moviment, sinó que van plasmar-lo en les seves obres, les quals al seu torn van ser impulsades i finançades gràcies a aquest mateix catalanisme.
Arribats aquí, aturem-nos un segon per copsar la dimensió de tot plegat. Aquí estem parlant de la Sagrada Família, de la Pedrera, del Park Güell o de la Casa Batlló. Estem parlant de la Casa de les Punxes, La Casa Amatller o la Fàbrica Casaramona (el CaixaFòrum). I també del Palau de la Música Catalana, de l’Hospital de Sant Pau o de la Casa Fuster. No cal dir-ho: això només és una ínfima selecció.
Els anteriors monuments corresponent, en el mateix ordre, als tres primers espases de l’arquitectura modernista catalana: Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch, i Lluís Domènech i Montaner. El reusenc Gaudí, conegut activista del catalanisme, donava suport a la Lliga Regionalista, era membre de diverses associacions nacionalistes i, fins i tot, fou reprimit policialment per defensar l’ús de la llengua catalana. El segon, Puig i Cadafalch, polític i teòric nacionalista i hereu de Prat de la Riba, va arribar a compaginar la seva obra amb les funcions de President de la Mancomunitat de Catalunya, aplicant un dels programes de construcció nacional més brillants que mai s’hagin vist. El tercer, destacat polític i fundador de la Lliga, que fins i tot la va dirigir, atenció: va presidir les mateixes Bases de Manresa, el primer projecte d’autogovern català des de 1716.
Arribats en aquest punt, seria força ingenu pensar que les obres d’aquest tres personatges, amb un compromís polític tan explícit, estan totalment desconnectades de la seva ideologia. Òbviament no va ser així, i no només van ser finançats per tota mena d’organitzacions catalanistes, sinó que també tots tres van incorporar als seus edificis i restauracions una infinitat de referències de la catalanitat: símbols nacionals, efemèrides històriques, icones paisatgístiques o homenatges a l’arquitectura tradicional i popular catalana. I, val la pena dir-ho, també molts dels materials utilitzats són marca de catalanitat fins avui dia: l’últim exemple, els dotze estels de la Sagrada Família, forjats a la comarca del Lluçanès.
Tot això no és, doncs, una simple curiositat. És una constatació històrica, amb profundes implicacions polítiques. Contràriament a allò que alguns han insistit, la catalanitat no ha estat cap via al provincianisme, sinó tot al contrari: és l’expressió de la Barcelona més universal. Amagar la nostra identitat és garantia cap al fracàs, cap a una ciutat anodina i sense personalitat. Per contra, la catalanitat és una fórmula comprovada d’èxit mundial. Tinguem-ho present.
