L’actual govern de Catalunya, en el camp econòmic, malgrat les promeses ja ha esvaït qualsevol dubte sobre les línies de la legislatura. Si bé les polítiques que ens presenten no són noves –porten fent-se des de sempre amb pèssims resultats-, amb l’horitzó de la independència totalment esvaït el model basat en els esdeveniments, el turisme de masses, baixos salaris i qualificació apareix nu de qualsevol disfressa.
Són diversos els projectes que estan en marxa. Per una banda, el ja clàssic Hard Rock, anomenat també Barcelona World i originalment Eurovegas, pel que l’Institut Català del Sòl va avançar 120M d’Euros. Per l’altra, els Jocs Olímpics del Pirineu que, si finalment compten amb permís del president aragonès –i anticatalà– Javier Lambán i el Comité Olímpico Español, podran formalitzar una candidatura. Uns jocs olímpics,per cert, que a la ciutadania se li van vendre amb el nom de Barcelona-Pirineus, titol que ha quedat ja descartat per raons més que simptomàtiques.
Tenim, també, aquella ampliació de l’Aeroport d’el Prat desada en un calaix, que també prometia milions de beneficis i llocs de treball. Sense tenir tancat cap mena d’acord en matèria de rutes intercontinentals –cosa que depèn d’AENA, és a dir, l’Estat- només es podia garantir un augment del volum de vols turístics: exactament com l’anterior reforma d’El Prat, vaja. L’últim projecte, aquest sí tractat amb secretisme i ara presentant talment com una sorpresa de comiat de solter, és la Copa Amèrica de vela a Barcelona. Una competició que ha anat tan bé a les anteriors ciutats amfitriones,que ara és rebutjada per totes elles.
L’esquema bàsic d’aquesta mena d’apostes és sempre el mateix. Es tracta de fer servir recursos públics per tal de generar beneficis per a uns pocs a curt termini, mentre a la ciutadania se li ven que, en realitat, aquests seran per a tothom. Quan algú, com és lògic, qüestiona aquest relat opten per la desqualificació i el xantatge: sou la Catalunya del No.
En un context de crisi econòmica i energètica de màxima magnitud, amb quasi tot el sector industrial i agrícola català greument afectat i penjant d’un fil, el govern català i l’Ajuntament de Barcelona opten per abocar les energies –i, no oblidem, recursos públics- en la política dels esdeveniments i l’oci. En aquesta mateixa tesitura, recentment hem pogut veure una radiografia del mercal laboral català, que ens mostra un escenari altament precaritzat, de baixos salaris, estacional i que no satisfà la demanda de personal qualificat de les empreses tecnològiques, i que fa inútil cada nova onada de graduats catalans en estudis superiors.
Vist el panorama, la política econòmica i laboral dels nostres governs recents només pot culminar-se amb un canvi de fórmula per als telefonistes del 012 quan despegen el telèfon: Catalunya d’Or – Ciudad de Vacaciones, ¿dígame?
