Carme Torrents i Buxó (Vic, 1958) és historiadora de l’Art i màster en Museologia i Gestió del Patrimoni Cultural. Neboda d’un dels grans estudiosos de Verdaguer, porta quaranta anys dedicada a la divulgació i conservació de l’obra del poeta. El 2002 va ser nomenada directora de la Casa Museu Verdaguer i va deixar la docència a l’institut de Taradell per dedicar-se plenament a aquesta tasca. Hi va ser setze anys durant els quals la Casa Museu ha estat remodelada, ha consolidat el projecte museogràfic i ha estat inscrita en la Junta de Museus de la Generalitat. L’any 2006 la Carme va coordinar la creació de la Fundació Jacint Verdaguer. També ha promogut una associació de centres de difusió literària, Espais Escrits, que compte amb cent socis, i ha constituït Verdaguer Edicions per facilitar la difusió d’estudis i obres verdaguerianes. Actualment és presidenta de l’associació d’Amics de Verdaguer i regidora de Cultura de Folgueroles.
—En la història de Catalunya, tan sols el funeral del President Macià ha estat més multitudinari que el de Mossèn Cinto. I si no m’erro, només Pau Casals el supera en nombre de carrers dedicats arreu. I tanmateix Jacint Verdaguer ha sigut ignorat culturalment durant anys.
—Més que ignorat jo diria que ha estat mal conegut. És un dels clàssics més significatius de la nostra literatura i el seu llegat ha gaudit d’una gran estimació popular, però la valoració acadèmica i governamental han fluctuat en el temps. Per exemple, el govern franquista el va voler convertir en un dels seus. El segrest que es va fer de la figura i l’obra de Verdaguer va durar més de 40 anys i avui, 40 anys més tard, encara en pateix les conseqüències.
—«Per què escriure més versos en l’arena? / Platja del mar dels cels, / quan serà que en ta pàgina serena / los escriuré amb estels?». Això expressava Verdaguer al poema Vora el mar. Era el 1883 i estava al cim del seu èxit literari. Potser dubtava?
—Sí. Quan escriu aquest poema ja era un poeta reconegut i acabava de publicar Oda a Barcelona que l’Ajuntament va fer arribar a totes les cases. El poema és un dels més bells. Des del cim de la fama fa balanç de la seva vida i se la qüestiona com a poeta. Al meu entendre es decanta per continuar escrivint i passar a la posteritat com ha fet, va «escriure amb estels».
—Gentil i Flordeneu —o Penèlope i Ulisses, o Tristany i Isolda— no estan de moda. Sembla que no diuen res, no ja al jovent, sinó a la majoria del personal del segle XXI. Però els poetes han existit sempre. El relat de la història va començar cantant poemes en hexàmetres.
—Potser els personatges en si mateixos no estan de moda perquè la literatura ocupa sectors molt petits de la societat actual. Això no obstant, les pulsions humanes descrites per Homer, la llegenda bretona o el poema Canigó continuen preocupant la vida de les persones.
—Per això són uns clàssics, oi?
—Sí. El cant de Gentil quan se sent plenament correspost per Flordeneu però immers en un mar de dubtes, continua interpel·lant els lectors d’avui i de sempre: «Mes, si jo et tinc, per què m’enyoro? // Si tu em somrius, doncs, de què ploro? // Lo cor de l’home és una mar, // tot l’univers no l’ompliria; // Griselda mia, // deixa’m plorar!»
—Durant els teus anys al capdavant de la fundació vas procurar que artistes de tota mena col·laboressin en la difusió de l’obra de Verdaguer, des de Perejaume a la banda Obeses.
—Si volem que els clàssics ens diguin coses els hem de fer parlar amb la gent d’avui. La sensibilitat d’un artista pot captar coses que el comú de mortals no tenim, i el fet que un creador miri un altre creador és molt ric i ens retorna una mirada nova. La mirada de Perejaume i altre gent de la seva generació, com Enric Casasses, ha fet que molts poetes i creadors actuals hagin rebut un Verdaguer nou, lluny de la visió de mossèn versaire.
—Passem a la secció específica de Parells i senars. Ens pots dir dos llibres que creguis que mantindran el seu interès literari o assagístic encara que passin els anys?
—La Pomerola. La Primavera, de Jacint Verdaguer, i la novel·la Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls, que relata els darrers dies del poeta a Vallvidrera, a la Vil·la Joana.
—Si fossis tan amable de suggereix-nos una exposició o un museu que hauríem de visitar si encara no ho hem fet.
—El Monestir de Pedralbes a Barcelona, un lloc de pau al mig de la ciutat, on va viure sor Eulàlia Anzizu, monja clarissa, poetessa i admiradora de Verdaguer. La programació d’aquest equipament cultural és molt interessant perquè planteja una mirada nova sobre el monestir gòtic.
—Ara, un parell de pel·lícules que ens recomanes de veure.
—La família Bélier, d’Éric Lartigau. Per mi va ser una descoberta, i ara que CODA ha guanyat els Òscars és un bon moment de gaudir-ne; i El festí de Babette, una història de la Karen Blixen portada al cinema que parla de la passió per un ofici, que la protagonista, una cuinera, porta fins a les darreres conseqüències.
—De ben segur que t’has enamorat d’alguna ciutat o contrada del món que ens aconsellaries que no deixéssim de conèixer si mai tenim l’oportunitat. Senyala’ns una.
—Matera, que vaig descobrir a traves de les pintures de Carlo Levi i de la seva novel·la Crist es va aturar a Eboli.
—I on és aquest indret?
—És una ciutat del sud d’Itàlia de la regió de la Basilicata. El seu centre històric està constituït per cases troglodítiques, excavades en la roca, i és Patrimoni de la Humanitat. Moltes d’aquestes cases-gruta han estat habitades des de l’Edat de Bronze, fa 3.500 anys.
—Moltes gràcies per l’aclariment. I ara t’agrairíem que ens revelessis un parell d’obres d’art que t’han colpit especialment.
—David, esculpit per un Miquel Àngel molt jove; i Femer, dins el projecte “Guardar a fora“ de Perejaume.
—Renaixement i art natura-conceptual: un contrast prodigiós. Continuem. Una injustícia que hauríem d’aturar sense perdre ni un minut més.
—Servir armes a civils i voluntaris perquè es defensin de la guerra.
—Has posat el dit a la nafra. Un parell de personatges, la vida dels quals hauríem de conèixer. No cal que hagin deixat cap petja especial en la història del món.
—Una pagesa que hagi viscut sempre al mateix lloc, a qui les muntanyes i els topants li diguin alguna cosa més del que ens pugui dir un web o un anunci turístic. I Enric Prat de la Riba i la gran tasca que es va fer amb la Mancomunitat Catalana.
—Quin seria un dels teus moments estel·lars, especials, de la humanitat?
—La il·lusió i la força que com a poble vam tenir pel referèndum de l’1 d’octubre.
—Doncs sí, tal qual. Per acabar, seguint amb aquestes confidències tan personals, ens agradaria que ens confiessis dues de les cançons o peces musicals que sonen més o menys recurrentment en la teva vida.
—Amiga callada, de Toti Soler i Tous les matins du monde, de Jordi Savall.
—Magnífiques peces per cloure una esplèndida entrevista.
