Aquesta setmana, m’he topat amb una ressenya d’un restaurant que diu: “No entiendo que esté en un sitio de vacaciones y no se pueda hacer el pedido a las 15,30 porque cierra la cocina.”
I li dona la puntuació més baixa. Què no entèn? Que hi ha horaris laborals?
Avui en dia, si a algú no li agrada el que fas (o et té mania o enveja, o no li agrada el pentinat que portes, etc.) ho té molt fàcil, només ha d’obrir internet i buscar algun lloc on deixar-te com un drap brut.
M’he topat a Instagram amb el compte d’Alberto de Luna, una persona que té molts seguidors i que es defineix com crític gastronòmic. L’he mirat perquè em va cridar l’atenció que, quan va a un restaurant, penja una foto de la nota –sovint molt astronòmica!– del que paga. M’ha semblat del tot inútil perquè el preu ja és a carta i, més que una crítica gastronòmica, em sembla ganes de demostrar que pot gastar-se molts calés en restaurants, però el cert és que aquest Instagramer té gairebé 87.000 seguidors que miren, comenten i donen likes a les fotos dels plats que es menja. A les descripcions es limita dir el que ha menjat i, sobretot, el xampany que ha begut. Fa comentaris com “excelente“, “riquisimo” o “uno de mis restaurantes favoritos“, i no sé entendre què pot aportar de cara a saber quin restaurant triar.
Com que m’ha picat la curiositat, he volgut saber qui és Alberto de Luna i, m’he topat a un apartat sobre Influencersde Madrid del diari El País d’ara fa un any i que el titular diu: “Si no me gusta un restaurante lo digo, mis seguidores quieren sangre” El crítico y abogado Alberto de Luna tiene una de las cuentas más sinceras de Instagram sobre gastronomía madrileña.”
Sinceritat? Seguidors que volen sang? Entre molts comentaries meravellós, de tant en tant, va a un lloc que no li agrada i ho diu públicament, i per què? Per entretenir als seguidors que volen sang? Això se li diu sinceritat?
Pot ser el senyor de Luna va a restaurants que ja tenen un cert nivell i poden aguantar les crítiques i expressions com la que es pot llegir a la seva pàgina web sobre un restaurant i que diu: “Hasta hace poco, los cocineros eran personas normales” Tela! Diu que els cuiners no són gent normal i quedar-se tan tranquil.
Així que, recorda que si tens un negoci i vols publicitat molts llocs com Google et faciliten, gratuïtament, que puguis ser-hi i tothom podrà trobar-te i posar el comentari que vulgui. És molt maco quan els clients t’alaven i et diuen que ets el millor, però si fas alguna cosa que no encaixa, exactament, amb les seves expectatives, algunes persones, sense cap mena de mania, et poden posar una ressenya que fa mal i, si vols anul·lar-la, ho tens bastant difícil perquè Google no es dedica a investigar. Tant fa que sigui veritat o mentida!, a no ser que t’insultin directament, no s’hi pot fer res.
Recordo un noi molt jove que, amb molt esforç i formació, havia obert el seu restaurant feia pocs dies i un client a qui no li va semblar bé que a l’hora de tancar el local el fessin marxar, el va amenaçar amb una ressenya a Google que diria que els aliments eren de molt mala qualitat. Ho va fer, va dir que la qualitat del restaurant era pèssima.
Quan les males ressenyes són per un negoci reconegut, probablement no tindrà massa repercussió, però en un negoci que comença fa molt mal i pot fer-te perdre clients, perquè no pots evitar que tothom la llegeixi quan busca el negoci.
Perquè no fa falta que et coneguin, no fa falta que diguin el nom perquè es poden inventar un perfil, no fa falta que sigui veritat, ni que coneguin la teva feina, ni el teu esforç. Sigui com sigui a les xarxes socials, a Google, etc., tothom podrà dir el que els doni la gana sobre tu i no hi podràs fer res. Encara que mai no hagin comprat els teus productes o utilitzat els teus serveis. Si a algú no li agrada el que fas podrà malparlar tot el que li doni la gana i les ressenyes són públiques, les veu tothom i, qui més qui menys, ens les llegim i fem cas.
I una ressenya negativa és com aquell refrany castellà que diu: “Haz ciento y no hagas una, y es como si no hubieras hecho ninguna“
