Quan ella ja creia que només li calia esperar una existència plàcida i serena després de la seua jubilació, la vida de la Minna Keal va patir un daltabaix. I així la va gaudir, fins que tal dia com avui, fa exactament vint-i-tres anys, la va deixar anar quan era a punt de fer-ne noranta. No em toca en aquest article lloar l’excel·lència d’aquesta compositora britànica considerada una de les millors del segle passat sinó d’homenatjar la seua persona del dret i del revés. El seu primer revés, no obstant, ja l’havia tingut als 19 anys, quan es va veure obligada a deixar els seus estudis musicals després de la mort del seu pare.
Jugant amb el caprici del temps narratiu per mantenir la intriga, començaré explicant la seua vida per la darrera part, quan l’existència se li va posar a contracorrent. La seua primera simfonia es va estrenar en els BBC proms, amb un èxit total. No canviaré de paràgraf sense apuntar que llavors la Minna tenia 80 anys. Des d’aquell moment i fins a la seua mort es va dedicar per complet a la seua carrera musical, gaudint d’un èxit tan merescut com inesperat.
Filla d’emigrants russos i nascuda a Londres el 1909, el seu talent va haver de romandre latent, però no pas girat cap per avall, sota una vida activa i molt implicada en la política d’esquerra del país, esdevenint membre del partit comunista britànic el 1939. Després del seu divorci durant la guerra, es va allistar per treballar a una fàbrica d’avions, on va conèixer Bill Keal. D’ella s’explica també que va fundar una organització que va poder salvar la vida de nombrosos infants jueus. I, anys més tard, després de jubilar-se de la seua professió de secretària, la Minna torna a estudiar composició musical. El final de la història –o l’inici, segons com es miri– no cal tornar-lo a explicar.
Els drets i els revessos configuren el nostre esdevenir. Però la Minna els va saber treure partit. Potser la seua força creativa va brollar incontenible i sense minva després d’haver-se guardat durant tants anys, fent que la seua vida emprengués una pujada inesperada que la faria perllongar. Un cop de sort inesperat, o una jugada mestra, quan la partida semblava a punt d’acabar. Una existència sense caiguda, malgrat el moment final. Com, si no, podem entendre la rialla d’aquesta dona, la seua felicitat sense condicions, la seua renaixença per sobre del temps.
La Minna no només va conèixer l’èxit interior, sinó que va saber explicar-nos-ho. “Vaig pensar que estava arribant al final de la meua vida, però ara em sento com si estigués començant. És com si estigués vivint la vida a l’inrevés”.
