Ara fa uns dies seia en una fila 3 que era una mena de fila 2 que era com una fila 1 perquè era a la punta i no tenia ningú davant a l’Auditori de Granollers en un concert d’Els Pets. Hi havia arribat nerviosíssima perquè quan faltaven cinc minuts encara no tenia pàrquing, i jo soc de les que vull ser vint minuts a lloc encara que tingui la butaca, i una horeta si he d’agafar lloc a davant a pista. Vaig estar a punt de marxar sense aparcar, d’engegar-ho a la merda, perquè els concerts plens de mal rotllo ja neixen contaminats. Però sort que no.
Sort que no perquè aquesta gent fan màgia i em treuen una energia que no sé d’on em surt. Fa vint-i-tres anys que els visc i encara no entenc que em siguin tanta font de vida, de debò, és que m’ho noto als ulls i a la boca de l’estómac i als peus que no sabia que em sabessin saltar tant. I al cor que se’m dispara perquè em faig gran però no passa res perquè sempre seré massa jove.
I res, que sort que no vaig marxar, també, perquè el Lluís em va tornar a fer un regal que no sabia que tal però que necessitava. Hi ha una cançó que es diu Lent (disc 1963, cançó 4, correu a posar-la si no la coneixeu, sisplau) que té una de les millors frases que aquest senyor que té cançonasses que em tatuaria senceres deu haver escrit mai. Una frase que a mi, patidora, em mata. Doncs el senyor baixa de l’escenari, se m’asseu al reposabraços i em deixa anar, a pocs centímetres:
Dona’m estones que pugui guardar per quan no hi siguis més endavant.
I jo que me’l miro i em deixo travessar tota i ploro i ploro i ploro perquè va de relacions que acaben i jo que pateixo fot temps que “tinc ben present que això tan bonic no pot durar per sempre”. Que la nostra relació. Que algun dia han de plegar, que ens quedaran els discos, però que una nit els directes tocaran l’últim Bon dia. Que algun dia es moriran, que són font de vida no eterna. I jo que soc patidoríssima i que he arribat a visualitzar-ne les notícies, encara que sigui estúpid, encara que tinguin corda i ganes per anys, noto com se’m fot un forat gros a dins com trenta “Vespres” junts. Però aquest dia, tan de prop, la frase tan plena, tan present, plorava de pena i també d’amor pensant que sí, que aquesta estona també me la guardo per quan no hi siguis, Lluís.
Aquesta estona me la guardo —i perdoneu que tregui a passejar la passió, quan hi penso se m’enfila el cor— la guardo al costat del primer “És hora de tornar a casa” a sobre mon pare, de la mà a Arenys que em va fer estimar “Sebastià”, de quan el Joan cantava “de la ment no se m’esborra” amb un xaval al final que encara canto, d’acabar a l’escenari a la Barts quan els trenta anys, del doblet Sant Celoni-Arc de Triomf i el Joan Pau fent cistelles al pavelló on anys abans vaig beure’m els primers cubates. De la Barts petita de dalt, mare de déu santíssima. De quilòmetres d’anar i quilòmetres de tornar cantant cridant si encara ens queda veu, de Perpinyà, fins i tot. De quan vaig haver d’agafar la baixa perquè vaig donar-ho tot al Palau de la Música i en comptes de parlar, havia d’escriure. Del mar que és com la vida i no atura el ritme mai, de la vida bonica però complicada, de la por que arriba de sobte. De quatre adolescents boges assenyalant el Joan Pau cada cop que “Pau no espera des de la trinxera”, i el tio somrient. D’uns braços signats dues vegades, de despullamentes amb “Jo vull ser rei” perquè sí, perquè vull, perquè puc. De tantes glorioses primeres files, de tantes baranes, de tantes cadires on no sec gaire perquè la música demana que aixequi el cul. I de ser a prop de la Júlia, i l’Anna, i la Carla, i la Cristina, i l’Òscar, molt més a prop que el que es podria de pell o de paraula, perquè la música ho toca tot.
D’arribar a casa amb el disc nou i agafar el llibret i escoltar i estudiar. De fer-li repetir “Un món, dues classes de persones” a la Judit Òdena en una platja de Sitges tants cops com van fer falta perquè me l’aprengués. Dels vespres a Barcelona, de tantes forces per no plorar que no tinc i em trenquen. D’escoltar i cantar petit a Portland, a Dublin, a Maynooth, per sentir-me a casa, i que l’enyor se m’escapés pels ulls. De plorar amb “Tantes coses a fer” perquè si el món es mou com puc estar *plorant*, llicència pròpia. Del nervi que encara m’agafa cada cop que corro a buscar entrades. Del primer relat que em van publicar en un llibre. De tants moments màgics gràcies a unes cançons que aquest senyor ha escrit i els altres senyors han validat i assajat i tocat i gravat i llançat al món sense esperar que s’escolarien tan endins, cap a tants racons.
Me n’heu donat una pila i mitja, d’estones. Les tinc en un àlbum que ja no em sé deslligar de mi, perquè se m’han trenat a la carn mentre creixia. Tenia deu anys quan vaig obrir la porta i ja no l’he pogut tancar mai. Oberta de bat a bat, em deixo ploure a sobre de tant en tant, en quedo xopa, i em fa feliç. Seguirem guardant moments a propet del cor per trobar-hi el caliu quan faci falta. Perquè potser fa molt que fem camí, però us prometo que no se’m fa avorrit. Sí, alguna cançó sí, però no es pot ser perfecte, escolta. I la balança compensa, a fe de déu si compensa. Ont’és el proper concert? Mare meu, nens, no us acabeu mai.
