Temps de gurus, de coachings empresarials i acadèmics,  temps d’una suposada tornada a les arrels valuoses, edificants, senzilles.

Psicoanalistes i aconselladors de noves  tendències on el companyerisme i la germanor han de ser pilars on el grup se senti còmode i relaxat, esdevenint una major productivitat, inspiració o un ambient de treball o comunicatiu òptim.

Malgrat aquestes corrents actuals es detecten més que mai persones amb desordres de personalitat o una faceta enmascarada que no havíem vist anteriorment.

Davant aquesta paradoxa ningú ens alerta ni moltes vegades sabem com actuar.

Certament n’hi ha persones aparentment encantadores o servicials a la feina i terribles en la seva vida privada o viceversa, on havíem posat unes espectatives i confiança prèvies i fins i tot havíem obert el nostre cor en mantenir una relació afectuosa  o d’amistat.

Ha de ser l’entorn laboral un lloc agressiu i irritable? Es necessari portar la nostra preciada existència a límits d’autoexigència  i metòdics passos  amb  severes obligacions?

Quin és l’equilibri? És aquesta part de la vida la que ens interessa no perdre el control, la que volem governar sense que ningú ens qüestioni o ens canvii la nostra perspectiva. Potser al capdavall és una gran vulneravilitat que ens aclapara sense poder fer hi res.

Perquè les doctrines  psicològiques, filosòfiques o socials no són essencials per construir una societat més madura i sana?

Les xarxes socials s’omplen de virtuals professors i eminents acadèmics on gairebé hipnotizen amb frases engolades i afectades gestualitats. Oratòries fugaces que no entenem i  no inviten a la reflexió ni a l’educació psicològica i afectiva.

Possiblement estem envoltats de masses persones amb molt poder i poca autoritat. Necessitem demostrar constantment una despòtica manera de controlar als altres intentant demostrar d’aquesta manera una integritat professional o laboral immillorable.

Però aquesta fórmula és perillosa.

Ens inventem un relat per sentir un honor, un pseudo conformisme gratificant i alhora egòlatra. Seria bo adonar-nos de l’autenticitat de les persones que ens envolten, aprendre de cada instant allà on ens trobèssim sense falçes aparençes i no posar-nos màscares que no tenen res a veure amb nosaltres.

L’educació emocional és tan important com l’acadèmica. Saber gestionar conflictes o discrepàncies és un signe de maduresa, d’assertivitat i d’intel.ligència afectiva, global i humana.

Què en queda d’aquell  Jekyll i Mr Hyde que no es reconeix ni davant el mirall?

Sintonitzem les nostres ments i esforç global per resoldre la vida amb humilitat i transparència, amb tota la valentia de ser qui som i amb tohom.

Les màscares que no porten enlloc ens ceguen les ànsies de nous reptes, amb els entrebancs que puguin sortir durant el nostre camí…tot un repte.

L’educació emocional és la clau, amb un somriure.