Així era anomenat el jove Joan Fuster per mon pare i pels altres hostes de la pensió Faus, al carrer de la Mar de València, quan el futur assagista de Sueca, a principis del anys quaranta, començava els estudis de Dret a la Universitat. El sobrenom era perquè Fuster era un jove callat i introvertit, que mai no participava en les tertúlies, després dels àpats, de la pensió Clorofil·la, anomenada així per mon pare perquè només menjaven verdures i la carn no la veien mai.
Un dia, per casualitat, mon pare i Fuster es trobaren en una llibreria de vell, al carrer de la Nau, buscant llibres en valencià. D’aquella trobada inesperada va nàixer una amistat sincera i profunda. El 1951 Fuster assistí al casament dels meus pares. Aquella amistat va durar fins a la mort de Fuster. Malgrat els seus 82 mon pare va acompanyar les despulles del seu gran amic fins el cementeri de Sueca.
Com que Fuster era com era i no obria sa casa a tots els qui trucaven a la porta, acordà amb mon pare la manera que havia de trucar per obrir-li. Jo vaig acompanyar mon pare a casa de Fuster diverses vegades, i amb els meus ulls de xiquet vaig descobrir l’amistat i l’estimació entre dos homenots de la Ribera. Parlaven de llibres, de política i de la vida. La casa de Fuster, plena de llibres a les prestatgeries, a terra i fins i tot sobre les cadires, em recordava també ma casa.
Quan vaig fer el batxillerat, em sorprengué negativament que en l’assignatura de literatura, mai no ens parlaren de Fuster ni d’altres escriptors en la nostra llengua. Eren silenciats i ignorats. Per això aquelles visites amb mon pare a casa de Fuster van ser l’aprenentatge d’allò que ens prohibia la dictadura.
Les meues germanes i jo guardem com un tresor les cartes que li va escriure a mon pare, uns textos que traspuen estimació i afecte entre dos amics de veritat. Recorde que la nit del 23 de febrer de 1981, com que mon pare es va assabentar tard del colp d’estat de Tejero, va pensar anar l’endemà a Sueca per portar Fuster a ma casa. Afortunadament, perquè el colp no va triomfar del tot, no va caldre fer el que mon pare havia pensat per protegir el seu amic.
Hui, 23 de novembre, cent anys després del naixement de Joan de la Creu Fuster i Ortells, cal recordar els infames atacs, amb bombes incloses, que va rebre per part del blaverisme més irracional i la indecent campanya de calúmnies instigada per un diari valencià. Cal tindre en compte que mentre el País Valencià recorda amb agraïment Fuster, ningú no recorda els qui amb enveja el van atacar amb la “raó” de la força i no amb la força de la raó.
L’estat espanyol té una assignatura pendent amb ell, ja que la violència terrorista que va patir mai va ser investigada, ni ell va ser considerat mai víctima del terrorisme. Els autors de les bombes, amb goma 2, amb les quals volien matar-lo el 1981, mai van ser trobats ni jutjats.
Entre els homenatges i les publicacions amb motiu del Centenari del seu naixement voldria destacar el llibre Fuster sense manies, destinat sobretot a joves, escrit per Vicent Artur Moreno i publicat per l’Editorial Denes.
Josep Martí Ferrando afirmava que Fuster ha estat el valencià més universal del segle XX. Aquell Mut dels anys quaranta de la pensió Clorofil·la, amb el pas del temps es va transformar en la veu dels valencians. En la veu i en la consciència del País Valencià, amb els seus llibres i la seua paraula. El País Valenciano i Nosaltres el valencians, els seus dos llibres més coneguts, van despertar els valencians del son de l’apatia i del desinterès. Va ser una veu lliure, i per això era incòmode per al poder. «Els polítics tenen molta por a Fuster perquè no el poden domesticar» va dir molt encertadament el professor Antoni Furió.
Joan Fuster és, encara hui, la veu d’un país que ja anem fent. La veu d’un poble que no vol morir. D’un poble que vol viure en llibertat, que vol retrobar la seua vertebració i el seu retrobament nacional. I és que Fuster ens ensenya a ser ciutadans i no súbdits. A tindre una actitud crítica davant aquells que ens volen domesticar. Per això és la veu d’un País Valencià lliure i sobirà. No d’un país agenollat davant el centralisme de dretes i d’esquerres.
Hui, en el centenari del naixement de Fuster, li hem d’agrair els llibres que va escriure, la seua paraula, les seues reflexions, la rebel·lió d’un lliurepensador davant el poder. I jo, per damunt de tot això, li agraeixo la seua amistat amb mon pare.
