L’espai públic, els carrers, no són de ningú i són de tothom. Una societat madura i democràtica sap conviure de manera pacífica i el principal símptoma d’això és el respecte a aquest espai comú. Uns llocs dels que tothom pugui gaudir, tot respectant sempre als altres.
Ara que s’acosten les eleccions municipals tornem a veure un nombre creixent de titulars de premsa relacionats amb la inseguretat, vídeos d’accions violentes que es fan virals en poca estona, etc. i els sondejos indiquen que és una de les principals preocupacions de la ciutadania. És el substrat perfecte per a què el populisme d’extrema dreta faci forat, especialment si l’esquerra renuncia a afrontar-ho de cara.
La Convivència ciutadana és a la salut democràtica d’un país el que la presumpció d’innocència és a la judicatura o bé la higiene al món sanitari. Es pressuposa i és la base d’una societat preparada per afrontar vicissituds i també per desenvolupar-se com a ciutadà en plenes condicions. El cas és que apostar per la convivència no pot reduir-se a “mantenir l’ordre públic”, la qual cosa es pot fer per la via de la imposició -en principi-. La força ha de ser l’últim recurs, i sovint és cert allò que diu l’adagi de que la violència engendra més violència.
Més sovint del que pensem, la percepció d’inseguretat i de la manca de civisme és la punta de l’iceberg de problemes molt més profunds: desigualtats, racisme, màfies, etc. Exemples com els dels sensellar o la venda ambulant -els manters- són bastant obvis, ningú escull haver de dormir al carrer ni haver de vendre productes piratejats a la intempèrie per sobreviure. És molt “fàcil” reduir-ho a un problema d’ordre públic, fer-los fora a cops tot criminalitzant-los. Ara bé, és com escombrar la pols i amagar-la sota la catifa. Si no som conscients d’això, tard o d’hora tots som susceptibles de poder acabar també escombrats pel sistema.
En d’altres casos, aquesta percepció s’instal.la per pura desídia de les administracions o fins i tot per una política de seguretat errònia. Tot sovint es tendeix a pensar que no hi ha prou mà dura i que els ajuntaments, els governs o “els polítics” en general no s’atreveixen a ordenar a la policia que actuï amb la contundència que pertocaria per solucionar-los allò que els altera el dia a dia. De ben segur que en alguns casos això és així però generalitzar és un error greu que només abona més les tesis populistes. Tot sovint, la solució als problemes és més simple del que pensem, tot sovint la percepció és que “l’administració no fa res” i en realitat, probablement sí que fa però no arriba, no es percep. No hi ha res que més faci enfadar a les persones que tenir la sensació que són desateses, que es “passa d’ells”. A tots ens agrada saber que les institucions a les que dipositem la confiança estan al cas d’allò que ens preocupa, dels nostres problemes, és per això que ser-hi, escoltar i atendre la ciutadania i buscar solucions imaginatives en la línia de compatibilitzar la vida i la convivència mútua és una de les claus per a revertir la por i la percepció d’inseguretat.
Per altra banda, teixir xarxa de confiança amb la pròpia ciutadania a partir d’escoltar-la i debatre-hi també és bàsic per poder detectar a temps aquelles problemàtiques que, de no ser ateses, tendiran a ser llavor de conflictes que poden esdevenir maldecaps impossibles de resoldre quan ja és massa tard. És important que tots els valents i valentes que encapçalaran candidatures municipals pels comicis del proper mes de maig ho tinguin en compte i no caiguin en la temptació de prometre més pals i més “mà dura”. Al cap i a la fi, en democràcia, els carrers sempre han de ser tothom.
