Aquests dies se n’ha parlat molt, dels GOI. El president Carles Puigdemont ha explicat bé la seva naturalesa, i la seva raó de ser, de manera clara i senzilla: «El Grup de persones Objectivament Identificable som els catalans que volem la independència del nostre país».

Fins ara s’havia passat de puntetes sobre el que és una realitat objectiva: som els que som, i tot i que som molts els catalans amb consciència de catalanitat, ja sigui per arrels o per adopció, som una minoria dins l’estat espanyol. No em molesta gens pertànyer a aquesta minoria de catalans que ben legítimament volem un estat propi. I no em molesta perquè potser a partir d’ara finalment podem ser vistos com el que som i no volem deixar de ser. Algú vol deixar de ser el que és? La resposta general, universal, és no.

Aquest Grup de persones Objectivament identificables, és a dir: amb una identitat col·lectiva identificable, volem expressar lliurement el nostre ser, també políticament parlant, pel fet de constituir una nació, si bé sense estat. Més enllà del fet polític, el desig i voluntat d’independència és una postura d’ordre moral i espiritual. Hem heretat una història, una llengua, una cultura, un imaginari amb el qual ens identifiquem, però, a més a més, en consciència, no ens podem permetre sotmetre’ns a qui no ens respecta i menysprea pel que som. El paper que l’estat espanyol ofereix als catalans és el de deixar de ser catalans.

Els qui són optimistes amb la resolució del TJUE (Tribunal de Justícia de la Unió Europea), afirmen que ser considerats GOI en termes jurídics és un avenç. El que és segur és que és un avenç en termes psicològics i humanístics pel fet d’esdevenir visibles i constatables. Per ser s’ha d’existir. Per diluir la personalitat, la identitat d’una persona o d’un poble, cal esclafar-la, anul·lar-la, i hi ha mil maneres de fer-ho, algunes barroeres, altres «sin que se note el cuidado». Així, a més de pertànyer al Grup de persones Objectivament Identificables, pertanyem a la Resistència, com fa uns dies proclamava un bon amic i ho escrivia així, amb majúscula. Els GOI, doncs, som resistents. La resistència és una força poderosa com l’aigua que, passada a passada, i sense violentar, va esmussant els cantells i converteix les pedres punxegudes en còdols arrodonits.

Article anteriorTornem als llibres?
Article següentEls carrers seran sempre de tots
Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951). Dissenyadora d’exlibris i escriptora. Formació artística i humanista: belles arts, disseny gràfic, psicologia, grafologia, italià, cultures orientals i simbologia. Des del 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat una cinquantena de llibres entre assaigs, novel·les curtes, narracions, llibres de viatges, biografies, memòries, poemes i prosa poètica. Col·labora amb articles d’opinió en diversos mitjans. Premiada en el camp de la narrativa, la poesia i el periodisme.