El populisme, com a moviment que té concrecions tant d’esquerres extremes com de dretes radicals, ha rebut algunes derrotes els últims mesos, com per exemple la caiguda de Bolsonaro a Brasil o la desaparició del panorama polític de Boris Johnson a Anglaterra.
Aquests dos líders populistes eren de dretes. Això no obstant, n’hi ha d’altres que són d’esquerres com Maduro a Veneçuela o Daniel Ortega a Nicaragua, els quals es mantenen al poder utilitzant altes dosis de violència, autoritarisme i repressió. Com que els populismes són unes ideologies que se centren en la discòrdia i el conflicte dels uns contra dels altres, estratagema que serveix per treure’n rèdit electoral, un cop han perdut poder a Anglaterra o a Brasil hi ha hagut un augment de la concòrdia, la fraternitat entre persones i la disminució de la tensió.
Catalunya i Espanya no han estat al marge de forces d’esquerres i de dretes populistes, que han escampat discursos on el «nosaltres» ha estat acompanyat d’un assenyalament dels «altres» designats com a no demòcrates, colpistes, nazis, etc. Aquestes bestieses s’han dit a persones que viuen en el mateix territori i, en conseqüència, això fa augmentar la tensió de la convivència. El populisme s’alimenta del nacionalisme, però si el nacionalisme construeix sempre un «nosaltres», que es defineix per diferència respecte d’uns «altres»; el populisme nacionalista hi afegeix a tot això que els «altres» són definits com a bàrbars, no nacionals, gairebé poc humans, mereixedors de l’expulsió nacional.
El populisme radical i nacionalista d’esquerres i de dretes té l’enorme perill per a la cohesió social pel fet que divideix les persones amb el propòsit que les persones pròximes siguin absolutament lleials, actives i disposades a moltes coses per imposar-se als «altres», a qui assenyalen amb duríssimes acusacions. «L’altre» és culpable de voler imposar-se per la força, o de cometre accions terribles als carrers, o de beneficiar-se de recursos del territori de manera indeguda, o -en definitiva- de ser una amenaça per la forma de vida del «nosaltres». Els populistes, per tal d’aconseguir una actitud activa i agressiva de la gent que els hi dona suport, creen discursos on la comunitat pròpia és sempre la víctima de les accions dels «altres». O dit d’una altra manera, l’ésser humà és capaç del pitjor quan creu que la seva supervivència, forma de vida o elements d’identitat propi estan en perill.
Tot això ho escric perquè aquestes raons fan necessari estar alerta davant qualsevol discurs que situï l’accent en el grup, en la diferència o en el «nosaltres», perquè les paraules sovint porten a l’instant el seu revers o concepte antagònic, que en aquest cas és els «altres». Una de les primeres vegades que aquests dos conceptes van entrar en joc va ser durant la construcció de les primeres ciutats: les muralles separaven el «nosaltres» dels «altres». Tzvetan Todorov va dedicar a aquest tema el llibre «Nosaltres i els altres».
Hannah Arendt va advertir que qualsevol reivindicació per a la igualtat d’un grup de persones no podia oblidar mai que l’objectiu és la llibertat per a les persones, sigui quin sigui el seu color, origen, llengua, sexualitat, sexe, etc. Ella havia estat amenaçada com a jueva pel nazisme. Atacada, per tant, per la seva particularitat i, en canvi, volia defensar-se com a ésser humà, perquè les persones -escrivia- som diferents sempre. Aquesta diversitat ens caracteritza com a espècie: parlem de maneres diferents, tenim pells de colors diversos, llengües, sexes diferents. La diversitat ens fa humans. Així, el nazisme, quan va atacar els jueus per la seva particularitat, va portar a terme una agressió contra totes les persones.
Georgia Meloni va guanyar les eleccions a Itàlia per mitjà del populisme nacionalista amb l’enfoc d’un «nosaltres», que estaria -segons el seu discurs polític- amenaçat per uns «altres». En aquest cas, la qüestió és molt més greu i perillosa que en d’altres discursos, on el «nosaltres» pot ser un col·lectiu vulnerable, que reivindica els seus drets. La comunitat nacional de Meloni és la cultura que ha dominat i continua tenint tot el poder a Itàlia, que es defensa d’un enemic inexistent que, en realitat, són les classes més desafavorides de la societat. Exactament va fer Donald Trump als Estats Units anys abans: convèncer un «nosaltres» que el sistema de vida associat a un territori concret estava amenaçat per uns enemics imaginaris, que eren representats per immigrants i demòcrates.
Hi ha -això no obstant- un «nosaltres» que té tot l’atractiu de fer grup, de situar-nos els uns al costat dels altres, de caminar junts per un projecte en comú, que no té el perill d’oposar-se a uns «altres», i que és la ciutat. Des d’antic, els éssers humans diferents han viscut en ciutat i, avui, si el futur és possible serà cada vegada més en ciutat, que donin solucions als problemes reals de les oportunitats, l’habitatge, l’espai digne i la convivència. Girona o Barcelona a Catalunya són urbs on la gent diferent conviu i necessita trobar-hi un projecte raonable on passar els dies, trobar opcions de vida per als fills, relacionar-se amb les altres persones. La ciutat és oposada al nacionalisme, que ho vol tot homogeni, és pura diversitat i, si hi ha oportunitats, dona llibertat.
