Barcelona, febrer de 1923. Fa tot just un segle.
Els pistolers de la patronal empresarial i dels sindicats anarquistes campen per la ciutat i assassinen per l’esquena en qualsevulla cantonada de qualsevol carrer. Mentre, la Mancomunitat de Catalunya esmerça tots els seus recursos i l’esforç de la seva gent més preparada per tal de posar el país a l’alçada dels temps moderns.
Malgrat les ombres del moment i la migradesa dels mitjans —sense capacitat legislativa ni el concurs econòmic de l’Estat— el país viu uns anys de progrés cívic, social i cultural, amb realitzacions palpables, com la xarxa de biblioteques populars, l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l’Escola Industrial i la d’Agricultura, l’Institut del Teatre, l’Escola de Funcionaris, l’Escola de Bibliotecàries, la de Bells Oficis i la d’Infermeres, la Junta de Museus, la Caixa de Crèdit Comunal o la creació de mutualitats.
Una altra concreció de l’embranzida col·lectiva d’aquella època van ser els Cursos Monogràfics d’Alts Estudis i d’Intercanvi, un projecte engegat per la Mancomunitat per suplir la manca d’ensenyament de nivell superior a Barcelona, atès que els cursos de doctorat només podien impartir-se a Madrid. Albert Einstein va ser convidat a dictar-ne un sobre la teoria de la relativitat. Encara no havia rebut el Premi Nobel, però feia més de quinze anys que les seves teories sacsejaven el món científic.
Munic, 1922. Pobresa, atur, fam, hiperinflació desbocada.
Alemanya s’ofega després de la derrota de la Gran Guerra, humiliada per la rendició i per les condicions draconianes que li han estat imposades en el Tractat de Versalles pel que fa a les clàusules territorials i al pagament de les indemnitzacions de guerra. En aquest medi de cultiu, grups ultranacionalistes provinents les Freikorps comencen a escampar la seva ideologia, i culpen els comunistes, els anarquistes i els jueus de tots els mals sobrevinguts. Les Freikorps eren unitats paramilitars que havien combatut els aixecaments revolucionaris esdevinguts a Alemanya a les acaballes de la Primera Guerra Mundial.
La tardor del 1922 Einstein havia iniciat un periple de sis mesos de conferències arreu del món, començant pel Japó i l’Àsia. El mes de novembre, durant el viatge, li van comunicar la concessió del Nobel de Física corresponent a l’any 1921 i no va poder assistir a Estocolm a la cerimònia de lliurament del premi, prevista per aquell mateix desembre. En tornar cap a Europa, després de passar per Palestina, va dictar les conferències previstes a Barcelona.
Vet aquí els contextos socials i els fets històrics on Andreu Gonzalez situa Liquideu Einstein (Capital Books, novembre 2022). González ja havia publicat assajos, llibres de divulgació i tres novel·les a quatre mans amb Ramon Gasch, però aquesta és la primera que edita en solitari. A més, escriu poesia des de jove i ha guanyat diversos certàmens poètics.
La novel·la reconstrueix l’ambient social de la Catalunya d’aquells anys i l’atmosfera enrarida en què viu immersa l’Alemanya de la postguerra, i a partir d’un personatge de ficció, el jove jueu Otto Guttmann, Andreu González munta una trama versemblant, on els nostàlgics de l’imperi i la raça alemanyes malden per recuperar la seva pretesa supremacia.
Quant al fet històric que centra la trama —la visita l’Albert Einstein a Barcelona—, esmentarem que la primera invitació al científic alemany la va fer el 1920 el matemàtic Rey Pastor, que el va escriure en nom de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Universitat de Madrid. Esteve Terrades, enginyer i doctor en Matemàtiques i Física, el va escriure l’any següent i el va visitar després a París per tancar el projecte. El curs es desenvoluparia en tres conferències celebrades en tres dies.
La narració pren l’aire de thriller des de l’inici: un noi, orfe de pare, sobreviu de mala manera enmig de la misèria i la fam de la capital de Baviera, i empès per la necessitat entra en contacte amb una organització d’extrema dreta. I es radicalitza. En aquells moments aquell grup està planejant d’atemptar contra Einstein, el científic que s’ha fet famós però que sembla compendiar tots els mals que ells blasmen: jueu, pacifista i internacionalista.
En la trama apareixen personatges de ficció que interaccionen amb personatges reals i esdeveniments coneguts, i el novel·lista els introdueix sense que grinyoli la història, amb guants de seda. Més. La coexistència d’aquests dos tipus de personatges en el relat acompanya el lector a endinsar-se en la història.
En el seu viatge a Barcelona per trobar i matar el científic, el jove protagonista anirà a espetegar als baixos fons de la ciutat. González s’endinsa magníficament en aquest entorn i retrata amb gran solvència la sordidesa i la misèria d’aquells barris. I això, de ben segur, és fruit del meticulós procés de documentació i estudi que ha dut a terme per preparar la novel·la. Però pel que fa a la narració de l’estança d’Einstein a Barcelona, els aclariments i puntualitzacions històriques que incorpora dins el relat resten naturalitat i frescor a alguns passatges. En canvi, l’autor sap posar-se en la pell del grup de fanàtics violents i racistes.
I el personatge. Andreu González ens ofereix una aproximació humana, allunyada de l’admiració badoca. Albert Einstein apareix en el llibre amb les seves grandeses, contradiccions i excentricitats, però també amb la seva quotidianitat més normal, ordinària i sorneguera. Vagi això a tall d’exemple: «Sempre li havia calgut algú al costat que li resolgués els enutjosos afers del dia a dia: ell no tenia sentit pràctic. Mentre festejava amb Mileva, havia arribat a enviar-li una plantilla perquè li fes uns mitjons. En aquell moment, li havia semblat un gest romàntic».
Un bon llibre per conèixer què passava en aquells moments convulsos i descobrir la personalitat d’un geni popular i controvertit que amb les seves teories físiques va donar un tomb a la manera d’estudiar les lleis de la Física, d’investigar l’univers i de mirar-se el món.
