Són molts els articles, reflexions i anàlisis que hem pogut llegir al voltant dels resultats de les eleccions generals del passat juliol. S’ha de dir que alguns responen ben be al tòpic de fer la quiniela el dilluns.
Poc s’ha analitzat el perquè la demoscòpia ha quedat tant lluny dels resultats. Cal fer un apunt sobre els canvis que s’estan produint amb la compra i concentració d’empreses que només té una víctima, “la ciència”.
I la creació d’un estat d’opinió que no hi ha ningú que s’atreveixi a trencar. I que només té l’objectiu que aquesta opinió es faci realitat, amb un absolut despreci sobre la intel·ligència i responsabilitat dels i les votants.
De tot el llegit amb quedo amb una frase : 23J unes eleccions per sorpresa i amb sorpresa.
Convocades desprès dels resultats de les eleccions municipals i autonòmiques, va agafar per sorpresa al Partit Popular, tant que va frustrar la seva capacitat de formar govern. La incapacitat de reacció i un mal final de campanya després d’un inici que només té un nom “la mentida”, i unes accions contra el sentit comú, la llengua i les dones, en alguns nous governs autonòmics.
I els socialistes superen de llarg el previst per la demoscòpia. I té a les seves mans la gestió de les expectatives. Vox no és la clau del Govern, Sumar perd uns 700 mil vots respecte les eleccions del 2019 en aquest espai.
Nacionalistes, regionalistes i independentistes perden i el seu vot passa a l’abstenció, però sobre tot als grans partits, la polarització ha reforçat de nou l’eix esquerra-dreta.
Més enllà de les anàlisis públiques, molt hauran de reflexionar internament les diferents forces polítiques i aquestes hauran de formar part de la capacitat de resoldre un escenari complex.
És evident que la ciutadania i sobre tot la de Catalunya, ha fet un vot per frenar l’extrema dreta, ha entès i ha vist que o Drets o Dreta, que els drets s’ha de lluitar dia a dia perquè hi ha masses interessos en que es perdin.
I ara què? Catalunya és al centre del debat, l’independentisme ha tingut els seus pitjors resultats 27% vers el 43% del 2019, però són decisius per formar govern. I sincerament la repetició electoral no és un bon escenari. No aportaria res més que un increment de l’abstenció o del vot de càstig.
Sense oblidar que els bons resultats del PSC han estat determinants per Pedro Sanchez, 34,5% del vot, 1,2 milions de vots i 19 escons.
Es fa molt difícil pensar en l’independentisme com un tot, a pesar de les crides del President Aragonés per crear una plataforma comuna, és evident que estem parlant no de dues ànimes, si no de moltes més.
La CUP immersa en una profunda crisi i amb el pas al costat d’Albert Botran. Sectors de l’ANC que han demanat el vot en blanc i el vot nul.
Esquerra Republicana, amb un govern en minoria, que ha defensat la via del diàleg per avançar cap a un objectiu d’independència, mentre negocia millores d’autogovern.
I Junts per Catalunya, una força política que manté dins seu, opinions diverses. I que sentint alguns dels seus dirigents en les darreres sessions del Parlament, sembla que ho vulguin trencar tot, que facin bó el com pitjor millor.
Caldrà molt dialeg, molta responsabilitat, molta maduresa política, convivència i diàleg.
En aquestes eleccions es decidia qui ha de governar a Espanya, i la veu de Catalunya ha estat clara : no a la dreta ni a l’extrema dreta, un si a Pedro Sanchez i la defensa de polítiques socials i de drets.
I sobre tot el que ens ha deixat els resultats és que la solució no és el bipartidisme, ni el transfuguisme, si no trobar una articulació possible d’una majoria plural i diversa.
